La directiva de la vergonya

Les noves tecnologies de la informació i comunicació han reduït enormement les distàncies entre uns i altres. Podem conèixer diferents realitats i problemàtiques i detectar fàcilment quines han estat les seves possibles causes i conseqüències. Podem veure les repercussions en d’altres parts del món de viure com vivim a les societats de la OCDE.

El fet de poder veure amb més claredat les desigualtats generades pel sistema capitalista, la pobresa d’uns països front l’abundància d’altres o les bosses cada cop més gran de marginats en les societats “desenvolupades” front els clubs selectes i cada cop més minoritaris i rics, tot això, la clara evidència de la irracionalitat evidenciada gràcies a les TIC hauria de remoure consciències.

Malgrat tot això, es produeix l’efecte contrari. Quan més evident és la crueltat del sistema i el seu caràcter autodestructiu, més es justifica i més raonables semblen ser els discursos dels nostres governants. Cas paradigmàtic és l’aprovació per part del Parlament Europeu de la Directiva del Retorn d’Immigrants.

Aquesta va ser aprovada amb la conformitat de tots els ministres d’interior de la UE i serà aprofitada pels països europeus per retallar encara més els drets de les persones immigrades il·legals ja que, abans del 2010, els països hauran d’adequar la seva normativa a la directiva europea. Aquesta estableix allò que denominen “retorn voluntari” que, en un llenguatge completament orwelià, significa reduir a mínims el tracte a les persones immigrades que són il·legals.

Les reaccions no s’han fet esperar i organitzacions no governamentals ja han alertat sobre el retrocés que significa aquesta directiva per als drets humans; especialment perquè identifica als immigrants com proscrits i no garanteix un tracte digne. Amb aquesta directiva Europa es percep com una víctima innocent i no com a culpable. Potser s’hagués promogut un creixement en base a l’explotació de recursos d’altres parts del món, la desintegració de societats i la promoció de govern fonamentalistes en alguns llocs o titelles en d’altres, potser, si aquests països no haguessin estat intervinguts ni manipulats directament o indirecta per les societats “avançades”, potser, ara seria una altra historia.

Sembla ser que ara l’únic recurs que pensen que tenen els governs europeus és donar llàstima, dir que és inviable tanta immigració i tractar a les persones il·legals com a criminals de guerra. Es fa del tot evident que el somni d’algunes esquerres de veure una Europa social i més justa es devaneix per complet i deixa entreveure la seva veritable cara, una Europa neoliberal sense cap tipus de vergonya.

Dones i la xarxa

La implantació de les noves tecnologies en la nostra vida quotidiana, en la feina, en la relació amb els altres, ha estat un procés molt ràpid. Alguns parlen de revolució tecnològica ja que aquest canvi tecnològic està modificant les formes de relacionar-se i comunicar-se i, per tant, les formes de percebre i entendre el món.
Així com va passar amb la introducció de la màquina de vapor, del ferro, de l’electricitat o el petroli, les TIC han implicat profunds canvis en el treball, en les relacions i comunicacions, tot transformant allò que enteníem com esfera pública. Un espai on històricament la presència de les dones ha estat vedada o obviada. Precisament una de les principals lluites del moviment feminista ha estat i és estar a la vida pública, normalitzar la presència de les dones en allò públic. La reformulació d’aquest espai degut a la introducció de les TIC, obre noves oportunitats per aconseguir majors quotes d’igualtat.
Val a dir que el jovent actual és la primera generació que ha nascut en la societat de la informació. Per les joves d’avui en dia, utilitzar les noves tecnologies de la informació és com respirar o menjar, són accions imprescindibles per sobreviure, relacionar-se i comunicar-se. Elles es mouen a la xarxa amb total llibertat i basant-se en relacions horitzontals. Assumeixen amb plena normalitat les relacions igualitàries que creen a la xarxa, on poden opinar, expressar-se i actuar sense percebre cap tipus d’obstacle o condicionament pel seu gènere.
Aquestes relacions igualitàries són percebudes per les dones més grans com espais de llibertat conquistats, per les joves són un fet, una realitat, per elles no pot ser d’una altra manera. Aquesta normalitat és veritablement una conquesta per al moviment de les dones ja que consolida aquest pas endavant.
En aquest sentit s’ha de posar en relleu la fractura entre el moviment feminista tradicional i les joves. La majoria de les activistes feministes reconeixen la rellevància de les TIC i la importància de ficar-se en la xarxa, de crear espais i fer-se visibles a internet. De fet s’estan realitzat diverses actuacions per inserir a les dones en les TIC com ara els projectes que realitza Dones en Xarxa. De l’altra banda, les dones joves no fan aquesta reflexió perquè ja estan inserides a la xarxa, van néixer en la societat del coneixement, formen part de la xarxa, sense ni tant sols adonar-se.
D’aquí les diferents formes de pensar d’unes i de les altres i els interrogants de com relacionar-les. Aquest és una més de les qüestions a analitzar sobre el futur del moviment feminista, sobre la forma de vincular la lluita entre una i altra generació. Des de les sufragistes fins a l’actualitat han passat moltes coses i moltes generacions d’activistes però els objectius finals segueixen plenament vigents (l’autonomia, l’eradicació de les desigualtats...).
Això no vol dir que no es necessiti repensar la situació actual, ens el contrari. Es fa del tot imprescindible detectar les fractures, les diferències entre les generacions de dones per tal de salvar-les. Mentre que unes s’inserten a la xarxa i aprenen les noves formes de comunicació, altres ja estan a la xarxa però desconeixen en profunditat tot el que allò significa o podria significar. Donar sentit a allò que han après de forma natural, és a dir, el pas de la consciència-en-sí a consciència-per-sí és un dels principals reptes del moviment. És a dir, les dones joves s’han de sentir hereves del moviment, han de conèixer la historia per no haver de començar des del principi.
Existeixen llaços d’unió que, de mica en mica, estan donant els seus resultats, especialment en quant a les noves expressions artístiques i el món audiovisual. Un molt bon exemple de dones actives, compromeses i conscients dels canvis i de les potencialitats de la xarxa es pot veure al documental “Desxifrant el codi lela” fet pel col•lectiu donestech. En aquest parlen sobre com utilitzar les noves tecnologies com a eines, no com a fins. Obren el debat sobre la forma d’utilitzar les TIC i sobre la necessitat de dominar la tecnologia, com utilitzar-la per ser més autònomes i com evitar caure en la dependència del nou entramat corporatiu de les TIC. D’aquí una aposta clara pel programari lliure, la decisió de ser elles les creadores de l’eina, no només les usuàries. La utilització de les TIC, la creació de noves eines però, sobretot, no perdre el sentit, ser conscients en tot moment de quina és la finalitat de la tasca, quin és l’objectiu que ens proposem.

1968

L’aniversari de la revolta estudiantil de maig del 68 a França ens permet tornar a posar a l’esfera pública qüestions adormides o ignorades des de fa anys. Després de 40 anys podem dir que tenim certa perspectiva històrica per poder analitzar què va ser, en què marc es va desenvolupar i, sobretot, quina ha estat la seva repercussió en el mon actual. De fet no existeixen respostes tancades a cap d’aquestes preguntes però sí interpretacions que, si més ni menys, ens permeten recuperar elements i perspectives d’anàlisi menyspreades i tildades de desgastades o poc modernes.

Seria molt interessant conèixer la trajectòria seguida per aquells que van participar de la revolta estudiantil. D’aquelles persones que es van tancar a la universitat, que van escriure eslògans poètics als murs del barri Llatí, que van viure la liberació sexual, que van formar part de la construcció de nous valors i van veure emergir altres formes de percebre la vida, d’assimilar el mon i les relacions socials.

Uns valors i unes formes de pensar que actualment estan totalment integrades però que en aquella època van suposar un cop convuls. Es donava pas a la societat post-moderna on els valors individuals prenien força davant de valors més col·lectius. Va ser una època de liberalització davant els imperatius socials, de veure com els fills i filles de la societat francesa benestant es negaven a seguir la trajectòria que se’ls imposava socialment. Precisament de la classe social que més garantia l’ordre i l’estabilitat del sistema emergia un jovent que es negava a seguir les normes establertes i que feia sacsejar el sistema.

Paradoxalment, quaranta anys més tard, aquell jovent ha passat a ocupar les posicions de poder que sostenen el sistema. Han reinterpretat aquella mobilització o simplement l’han ignorada o han passat a veure-la com un episodi anecdòtic d’un moment rebel de les seves vides. Amb això s’evidencia la capacitat d’adaptació del sistema ja que un moment convuls i inestable va derivar en una consolidació dels pilars que el sostenen.

Amb tot i això, a l’any 1968 es van viure molts esdeveniments que han marcat l’època actual. La primavera de Praga i el seu final traumàtic va ser l’exemple més aplastant d’allò que ja no es sostenia per cap lloc. Una part de l’esquerra ja no va poder ser més incoherent amb sí mateixa; la manca d’autocrítica, la tendència a l’autoritarisme en les seves organitzacions, l’ortodòxia i el dogmatisme, la tendència a actituds messiàniques i la incapacitat d’analitzar els clarobscurs van iniciar una crisis eterna que encara continua.

De l’altra banda, l’aparició dels nous moviments socials com ara el moviment pels drets civils, el pacificista o l’ecologista, la nova empemta del moviment feminista van fer reemergir uns valors que han anat situant-se a l’esquerra. A aquests s’ha de sumar els novíssims moviments socials de la dècada dels noranta amb el moviment zapatista i alter-mundialista que han afegit una forma de veure el mon més global i realista.

D’una forma més discreta, emergeixen noves oposicions al sistema, molt allunyades de les institucions i de les estructures que tendeixen a burocratitzar-se. En aquestes la importància no només del fi sinó també dels mitjans per aconseguir-ho és cabdal, així com la democràcia interna i externa, en els fets individuals i les actuacions col·lectives. Es fa evident la necessitat d’anàlisi complexos que impliquin a la ciutadania, no només als grans gurus o als pseudo-intelectuals orgànics que han de ser la vanguardia dels moviments, segons antics apòstols que van crear la seva religió. De mica en mica, aprenem dels esdeveniment convulsos de la nostra historia perquè ajuden a l’autocrítica, tot i no haver viscut al 68 l’herència és evident.

Els barris oblidats

Actualment surten a la premsa moltes notícies sobre transformacions urbanístiques que canviaran les nostres ciutats. Apareixen maquetes d’edificis de “reconeguts” arquitectes , carrers de disseny on hi ha caminant figures masculines amb corbata i maletí, amb rostres pàl·lids i dones amb infants també ben blancs i macos.

Reformen un carrer i el fan peatonal i ja tenen l’obra què publicitaran durant tot l’any. Recordo fa uns anys quan a L’Hospitalet van ampliar la Rambla Marina i la van connectar amb la Rambla Just Oliveres. Van posar cartells a totes les faroles del nou trajecte, anunciant l’ampliació, com si l’obra mateixa no fos evident; era clar que l’estúpid del vianant que passejava pel nou recorregut no s’adonaria (o l’estúpid era qui feia publicitat d’allò més evident).

Així els mitjans de comunicació acaben omplint pàgines i minuts donant notícies d’aquest tipus, fent, en resum, publicitat d’operacions urbanístiques, sense qüestionar-se pas la seva utilitat, l’adequació amb l’entorn i coherència amb el teixit comercial, econòmic i especialment el social.

Mentre que es sobredimensionen unes actuacions, acaben ignorant-se d’altres. Els silencis són també ben significatius en aquest aspecte.

Mentre es publicita a L’Hospitalet la Gran Via, el districte econòmic o el soterrament de les vies del tren, es deixa de banda la situació actual dels barris més pauperitzats de la ciutat. De fet, a un reportatge a El País (26/11/2007) sortia un mapa de la ciutat on posaven tots els barris menys la Florida i Pubilla Cases.

Precisament aquests barris és on es condensa més població. A Pubilla Cases hi ha 47.552 habitants per quilòmetre quadrat i a la Florida 75.081 aproximadament. Són barris amb elevades taxes d’envelliment de la població i on existeix molt fracàs escolar (prop del 24% de la població no té cap estudi). A més a més, com als seus orígens, són receptors d’immigració (més del 30% de població estrangera) i la integració i la convivència són reptes que encara no s’han d’afrontat de manera clara.

Tot i estar dintre del programa de la Llei de Barris, el sentiment general que es viu dia a dia és d’un gran oblit. Actualment els projectes per millorar aquests dos barris se situen a les parts fronteres i no existeix una actuació decidida en els nuclis més problemàtics i conflictius del barri. Si parlem dels projectes socials veurem que és una part obscura i desconeguda. Aquests barris ja no formen part de la ciutat, no estan dintre dels macro-projectes que, en teoria, impulsen la ciutat. Encara que, des de fa anys, es diu que els beneficis d’aquests aniran cap a les zones amb més problemes de la ciutat. Però com els silencis també tenen significats, aquest oblit únicament manifesta la incapacitat de tothom per dignificar la Florida i Pubilla Cases, com tants d’altres barris esborrats del mapa.

La memoria de los olvidados

Estos días deberíamos asistir alegremente a la recomposición de la dignidad de aquellas personas que padecieron una guerra civil y asistieron al desgarro entre un bando y otro, una fractura que sigue impregnando cualquier ámbito de nuestra vida, aunque algunos la ignoren o infravaloren.

La aprobación de la ley de memoria histórica y el Memorial Democrático por parte de la Generalitat de Catalunya nos debería llenar de gozo y deberíamos mirarnos a la cara con orgullo de que los olvidados por fin se vean reconocidos. Sin embargo, yo no soy capaz de mirar a algunas de las personas que aún viven y resisten y decirles que lo hemos conseguido. Les podré susurrar al oído que se ha intentado, que la injusticia era tan ostentosa, que la emergencia de los postfranquistas amenazaba tan grabe que algo han tenido que hacer. Pero jamás les diré que lo hemos conseguido, que ya no seles va a considerar bandidos en las sentencias franquistas, puesto que persistirán después de la ley. Después de la ley continuarán diciendo con boca pequeña que fueron las víctimas de una guerra y luego de una dictadura que les condenó de por vida, incluso después de la muerte del fascista provinciano.

Tampoco les podré decir que se está recuperando la historia de todos, que se les está reconociendo a todos por igual. La recuperación de los proscritos de los proscritos sigue estando silenciada: las anarquistas, las poumistas o cualquier rama política que hoy no tenga representación institucional sigue oculta, las víctimas que no tuvieron implicación política alguna, que eran hijos o nietas, sobrinos o tíos y padecieron la justicia vestida de sotana y con la cruz a cuestas.

Y mientras asistimos al espectáculo, a los honores descafeinados, sin recordar lo que implicó la II República, el golpe militar y el estallido de la guerra. Sin explicar por qué el mundo entero miraba con ojos grandes y pupilas dilatadas lo que estaba sucediendo en España. Cómo los pilares del poder más establecido tambalearon y, temiendo que los que nunca habían gozado de poder alguno, los que pasaban hambre y muchos sacrificios tomaran el poder. De ahí las intervenciones internacionales, de ahí que cuando acabara la II Guerra Mundial no quisieran intervenir las “fuerzas liberadoras”, de ahí la muerte de muchos maquis en las montañas, de ahí la muerte involuntaria de muchos cuadros políticos que, inducidos por cabecillas con las manos ensangrentadas, permitieron su exterminio, de ahí tantas y tantas cosas que es imposible relatar aquí ahora.

Por eso el regusto amargo de unas leyes y de unos actos de homenaje que dejan de lado las simbologías republicanas como si fuera algo anquilosado. Unos símbolos que ocultan, argumentando que si se eliminan los franquistas también se debe hacer lo mismo son los republicanos. Ponen al mismo nivel una cosa y otra y, lo más indigno, nadie les increpa ni les censura. Así van saliendo de sus jaulas y búnkeres los animales que hace unos años decidieron ocultarse, salen y gritan fuerte, más fuerte de tal forma que el reclamo de justicia se ve acallado. Y mientras, las instituciones democráticas buscan falsos consensos con antiguos portadores de la cruz gamada, descafeínan la legislación y organizan actos de recuperación de la memoria histórica refiriéndose a nuestro pasado como si de un desastre natural se tratase. Como de algo que no tuvo causas ni consecuencias, como si no las tuviera hoy en día, como si nada de lo que está pasando existiera. Y esas diferentes formas de entender la educación, y las diferentes formas de entender qué es España, que existen diferentes culturas y el tema de la religión, como si todo eso no existiera. Todo es producto de nuestra imaginación, lo que pasa es que, a veces, nuestra imaginación genera monstruos… será eso

El laberinto de la participación

La acción de implicarse en lo público, hacer política en su sentido más puro, intentando cambiar la realidad en la medida de lo posible, puede adoptar infinidad de formas. Todas ellas se definen a partir de la relación y proximidad con respecto a las instituciones públicas (ayuntamientos, diputaciones, etc.).

Unos optan por desarrollarse mediante formas autogestionadas que evitan, en la medida de lo posible, tener algún tipo de relación con los agentes de lo público. Otras crean colectivos o grupos que se relacionan, en diferentes grados, con la administración pública ya sea para pedir un espacio y desarrollar una actividad, para colaborar en alguna acción o para plantear un proyecto y pedir una subvención y desarrollarlo. Finalmente, existen otras personas que deciden crear o implicarse en organizaciones más corporativas, más institucionalizadas y profesionalizadas, cuya relación con el ente público es más directa y afín, ya sea porque comparten un lenguaje propio, unas formas o unos intereses comunes.

Estas formas son las que se observan en una democracia liberal como la nuestra, en donde se garantiza un marco mínimo de libertad para la asociación y expresión de las ideas y acciones. Es en referencia a este marco en donde se sitúa el discurso institucional de la participación. Un discurso que han ido utilizando los gestores de lo público hasta hacer de la palabra algo banal y sin sentido.

Esto se evidencia claramente si observamos los mecanismos para fomentar y apoyar el asociacionismo, por un lado, y para crear órganos locales de participación, por otro. El primero se estructura mediante el sistema de subvenciones que exige a las asociaciones interesadas presentar un proyecto para realizar una actividad con un determinado presupuesto. Hasta aquí el proceso lógico y normal, aunque ya se vislumbran ciertas dificultades puesto que no nacemos con un conocimiento intrínseco sobre cómo hacer un proyecto y presupuestarlo. Luego se encuentran las tramas burocráticas como los meses que pasan hasta conocer la resolución y el presupuesto real con el que se debe de contar y los meses que luego pasan para poder recibir el dinero acordado e iniciar el proyecto. Éste debe ser justificado un tiempo más tarde en su totalidad lo que, en la práctica, significa que se deben hacer las cosas deprisa y corriendo, endeudándose los interesados, dejando un regusto amargo en el camino.

Claro está que este no es el procedimiento que padecen muchas de las asociaciones puesto que algunas de ellas, aquellas con más recursos y profesionalizadas, tienen la maquinaria suficiente como para iniciar un proyecto antes de conocer la subvención y sufragar los gastos antes de recibir el dinero asignado. Otras inevitablemente se ven forzadas a hacer contorsionismo para salir a flote. Así que lejos de fomentar el asociacionismo y el desarrollo de actividad ciudadana, lo que verdaderamente obligan es a moverse en la cuerda floja, sin saber si caerán o no al vacio.

Claro está que existen iniciativas tanto asociativas como de la administración para reducir el desgaste que produce la burocracia. Los hoteles de entidades, los centros de recursos son un ejemplo. Lamentablemente brillan por su ausencia y en contadas ocasiones tienen un funcionamiento eficiente que ayude a las asociaciones a llevar a cabo sus objetivos comunitarios.

Estas iniciativas dependen inevitablemente de una verdadera voluntad política. De la concienciación de la importancia de mantener el tejido asociativo, de enriquecerlo y de aumentar su calidad. De hecho, en la conocida como ley de barrios se valoraba este aspecto como uno de los elementos para mejorar la vida en unos barrios que están muy deteriorados y degradados. Se valoraba que los planes de reforma de dichos barrios fueran integrales que, además de las actuaciones urbanísticas, existieran proyectos sociales que incentivara la vida comunitaria. Pero si existía esta voluntad inicial, la ejecución local de los planes integrales era otra historia.

De esta manera, las transformaciones urbanísticas se han ido realizando a lo largo de las primeras fases de aplicación del plan, pero los proyectos sociales se han justificado con actuaciones que ya se realizaban o con actividades poco elaboradas cuyo principal objetivo no era generar vida asociativa sino cumplir con los compromisos adquiridos.

La burocracia y los mecanismos para fomentar el asociacionismo tienen una dinámica perversa, tan perversa que lejos de ayudar muchas veces desincentivan el compromiso ciudadano con lo público y niebla los objetivos fundacionales de muchas asociaciones. También deja en manos de la suerte que muchas actividades se puedan realizar y se pueda regenerar el tejido asociativo puesto que si no existe voluntad política y si la burocracia amenaza el acceso a lo público se convierte en una aventura en donde, muchas veces, no ganan los buenos.

Víctimes dels mitjans

Amb aquest títol algú podria preguntar-se si és que els mitjans de comunicació de massa (MCM) han passat a formar part d’una cèl·lula terrorista que actua indiscriminadament contra la població. Tot i que ho sembli, no actuen indiscriminadament ja que sempre són les mateixes víctimes. I no són terroristes, encara que formin part d’una organització amb uns determinats interessos econòmics i polítics (“dime quién te paga y te diré quién eres...”).

Podem definir les víctimes dels MCM en dos vessant. D’una banda, són aquells col·lectius que pels mitjans no existeixen, que mai surten en els diaris de gran tirada, que no són percebuts com interlocutors vàlids i que, per tant, no tenen veu en aquesta dimensió mediàtica. D’altra banda, són aquells col·lectius que, tot i ser obviats la gran majoria de vegades, quan apareixen als mitjans és amb una imatge tant distorsionada de la realitat que la desinformació acaba sent la conseqüència més evident.

El col·lectiu de la gent gran és il·lustrador d’aquesta situació. Surten de forma esporàdica a la televisió o a la ràdio i són pràcticament inexistents als diaris. Les notícies que es consideren d’interès general i que publiquen els mitjans sobre la gent gran sempre les trobareu a la secció de societat o necrològiques dels diaris, sempre seran crims o casos de maltractament en geriàtrics. La imatge que en transmeten és de persones desvalgudes, dependents que ja no tenen res a dir. És com si passats els seixanta anys perdessin la condició de ciutadans i ciutadanes actives, com si ja no tinguessin res a dir i només poguessin cuidar o ser cuidats o anar-se’n a fer excursions.

Les dones són també víctimes dels mitjans. La majoria de vegades son obviades i desapareixen de l’imaginari mediàtic. Un exemple és el cas que senyalava la revista de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (núm. 28) d’un programa estiuenc que s’havia emès a la televisió pública la 2. En Cabezas de serie del deporte es feia memòria de les persones destacades en diferents esports al llarg dels anys. Però, quina casualitat, entre els grans personatges només hi havia homes, oblidant-se d’una tal Conxita Martínez o Arantxa Sanchez Vicario, entre d’altres.

El fet de que col·lectius com la gent gran, les dones o fins i tot els joves siguin maltractats pels MCM respon a diversos elements. Tal i com senyala la periodista Marta Corcoy, els MCM només es fixen en aquells esdeveniments que succeeixen en les diferents esferes de poder. Per als mitjans només allò es considerat com a notícia. D’aquí la seva incapacitat manifesta de tractar notícies que no poden ocultar però que no pertanyen a les esferes de poder. D’aquí el recurs més fàcil que és basar-se en estereotips i visions retrògrades que alimenten imatges molt distorsionades d’una realitat molt més complexa i enriquidora de la que ells transmeten.

Però com sempre, al final del túnel hi ha una llum: els mitjans de comunicació locals i els mitjans alternatius. Aquests són recursos per tal de que el periodisme recuperi la seva dignitat i sigui conscient de la seva funció social. Malgrat això, hem de ser conscients que sempre es troben en perill de contagiar-se de certes dinàmiques i actituds dels MCM com ara l’apropament als ens de poder, a una visió única i imperant, a la publicitat presentada com a noticia, a la manca de contrastació de les fonts d’informació, a la falta d’un periodisme d’investigació, etc... Tots aquells perills hi són i s’han de tenir en compte per tal de que en aquests mitjans no tornin a sortir les víctimes de sempre.

Documental sobre la lluita antifranquista a L'Hospitalet

Por la libertad de expresión

Parece ser que en este país nunca podremos bajar la guardia porque a la mínima nos recortan los derechos y las libertades democráticas. Esta vez ha sido a través de la revista El Jueves, publicación de satira política que ha contribuido a la salud de nuestra democracia.

Parece ser que la decisión del juez Del Olmo de aplicar censura y de cerrar la página web de El Jueves es una acción dentro del marco legislativo democrático. ¿Y la libertad de expresión, se emmarca dentro o fuera del marco legislativo que aplica este juez? Dice que atenta al derecho al honor de la monarquía ¿y nuestro honor como ciudadanos? eso se les olvida porque los únicos que tienen derecho a ese derecho son los miembros de la monarquía. ¿No es un poco contradictorio con el derecho que salvaguarda la constitución de que todas las ciudadanas y ciudadanos somos iguales?
Delante de estos atentados en contra de nuestra democracia a la ciudadanía le queda resistir y eso es lo que estamos haciendo. Así que aquí va publicada la portada de la discordia, a ver si también censuran los blogs y otras páginas web que se han solidarizado y han publicado la imágen.

Por el derecho a la sátira política que es el pulmón de la democracia.

Cómo siempre, Forges tan lúcido.

Para conocer a otra persona también muy lúcida, recomiendo el artículo del economista Antón Costas en El País (12.06.2007) "Del milagro a la moderación salarial". De una forma muy diplomática señala que la estratégia de las organizaciones sindicales consistente en la moderación salarial ha llegado a su punto final. Describe sus puntos positivos pero también la lógica perversa a la que se ha llegado con dicha contención salarial, a la que se suma la precariedad que especialmente padecen los jóvenes.

Anton Costas lleva desde hace mucho tiempo publicando artículos poniendo de relieve la vulnerabilidad de la juventud al ser el colectivo laboral más precarizado. Ha señalado los peligros de una sociedad y un sistema económico basados en la explotación sin límites y sin desmesura de colectivos como los jóvenes y las mujeres, especialmente las mayores de 45 años.

Clicka aquí para leer el artículo

Sin comentarios

Què passa quan la dreta perd el poder polític?

Passats uns quants anys ja podem començar a reflexionar sobre aquesta qüestió. La primera reacció tant de CIU a les autonòmiques de l’any 2003 com del PP al 2004 va ser molt similar: la indignació. Indignació perquè consideraven que se’ls havia expulsat d’un lloc que pensaven que era seu per se. Això sense caure que si veritablement les institucions polítiques fossin un espai reservat als alts càrrecs conservadors s’estaria negant el caràcter democràtic de les institucions mateixes. Ara per ara, la nostra democràcia liberal és molt limitada, però un dels seus principis bàsics elementals, a més a més dels drets i les llibertats polítiques, és el fet de l’atermància política què depèn íntegrament de la ciutadania.

D’aquí que la següent qüestió a reflexionar seria si pot existir o no una dreta democràtica. Especialment en aquest país amb una reduïda tradició democràtica i una llarga herència franquista, de la dreta més rància i casposa que ha existit en Europa.

Però si aquesta situació d’enroc en el cas de CIU va durar una temporada, aquesta postura continua sense fissures a les files del PP des del març del 2004 fins a l’actualitat. Continuen negant la legitimitat del govern actual i de les institucions democràtiques, tant polítiques com jurídiques. Han creat una teoria de la conspiració que els fa màrtirs i víctimes del mateix sistema que els va donar la victòria al 1996 i la majoria absoluta al 2000. La negació de l’autoria de l’atempta’t de l’11M i l’actitud de cara al procés de pau d’Euskadi són les dues directrius polítiques d’aquesta dreta.

L’anticatalanisme i el nacionalisme caspós són els dos trets més característics que destaquen els orígens franquistes d’aquest partit, més conegut en altra època com Alianza Popular (AP). Si a la dècada dels noranta semblava, en alguns sectors mediàtics, es senyalava aquesta dreta com una dreta reciclada i purament democràtica. Actualment s’evidencia amb claredat que la dreta és més franquista que mai. Ha elaborat un discurs que mobilitza a aquells sectors casposos que pensaven que ja ningú els faria cas. No és anecdòtic que durant aquest període s’hagin cremat i boicotejat actes a llibreries a Madrid, com passava als anys obscurs de la ostra historia, no és pas anecdòtic la postura del PP en el debat de la Llei de Recuperació de la Memòria Històrica, no és pas estrany que s’indignin quan s’intenta treure una estàtua de Franco del mig d’una ciutat. Aquests brots franquistes són senyal d’un passat no tant passat i poc assumit i l’emergència de tensions que es desconeix quines seran les seves conseqüències en un futur no tant llunyà.

La ceguera política

Una vez ya descolgados los últimos carteles que adornaban con gusto cuestionable las farolas de nuestras ciudades, una vez pasadas las tertulias nocturnas y los comentarios de expertos altamente cuestionables, podemos empezar a analizar algunos detalles de los resultados de estas elecciones municipales.

Me gustaría hacer un especial hincapié a unos datos que dentro de unos días pasaran desapercibidos, si no lo están ya. Unos datos que reflejan el estado de salud democrática de diferentes organismos y agentes políticos como son los de participación.

En L’Hospitalet, por ejemplo, la participación ha estado del 46,69%, ocho puntos menos que las anteriores municipales. Es decir, que de 177.496 personas del censo electoral, solo han ido a votar 82.881. Las 94.615 personas que decidieron no ir a votar, para que se puedan hacer una idea, supera el número de población de nuestra ciudad vecina Cornellà. Así es que se pueden perfectamente imaginar qué hubiera sucedido si en un municipio como Cornellà nadie hubiera ido a votar. Eso sí que llenaría titulares de prensa hasta la saciedad y preocuparía tanto a ganadores como a perdedores, a todos por igual porque sería evidente que algo en el sistema falla y que falla de una forma atronadora.

Mi duda está en si la clase política de L’Hospitalet ha tomado nota del significado de estos resultados y si se han puesto ha pensar en si esta puede ser otra gota en una tendencia decreciente de participación política esencial para el buen funcionamiento de nuestro sistema político democrático.

Cabe señalar si el gran ganador de estas elecciones, el PSC, ha tomado nota de los datos. Así, en comparación con los resultados electorales de las municipales del 2003, ha perdido 13.328 votos. Unos votos que es como si un barrio como Sant Josep no hubiera votado, para que se puedan hacer una idea.

De esta forma, el partido eternamente ganador en L’Hospitalet es más ganador en estas elecciones pero menos democrático, según los resultados. Con esto me gustaría señalar que el apoyo de los ciudadanos y ciudadanas de L’Hospitalet es menor puesto que la participación lo que nos está mostrando es desidia y desinterés. De ahí mi preocupación porque nos estamos acercando a una situación un tanto peculiar. Una sociedad con los derechos políticos mínimos (derecho al voto) garantizados (no entraremos ahora en el debate sobre los derechos de los nuevos vecinos y vecinas, da para más que para una línea…) pero poco ejercidos. Entonces ¿qué grado de legitimidad corresponde? Más vale ir olvidando frases arcaicas y demagógicas que señalan que el resultado electoral es el reflejo de la ideología de nuestra ciudad. Nadie se puede alzar señalando que tiene la representación más legítima y democrática porque no es así y la tendencia indica borrasca.

Esperemos que ni la victoria ni la derrota de nuestra clase política pueda nublar los análisis posteriores al resultado electoral. Ya les advierto que no creo que esto se pueda arreglar con una campaña por el voto en los quince días previos a las próximas elecciones electorales. Eso no es democracia es un acto de acoso que más que convencer engaña y potencia el desinterés.

Otra cosa que cabe señalar también y que puede ser una nota de esperanza para incentivar la participación es la posibilidad de cambiar de alguna manera las formas del juego. Ya se que plantear un sistema electoral de listas abiertas hoy en día es prácticamente revolucionario para nuestras oligarquías políticas, pero es hacia donde deberíamos de ir si queremos dar un toque de seriedad y respeto por la ciudadanía y su capacidad para decidir. La gobernanza, tan de moda en nuestro ámbito académico, estaría bien aplicarla realmente en el día a día político. Un sistema más abierto, en el que existan mecanismos en donde la ciudadanía no esté tan desligada de la política como hoy en día le hacen creer… Gradualmente deberíamos aproximarnos a un sistema con mayores cuotas democráticas, así, ¿por qué no implantar un sistema semi-abierto de listas electorales, de momento? De esta manera iríamos poco a poco acabando con visiones paternalistas de tertulianos y expertos de peluquín y con la incompetencia de una clase política cada vez menos legitimada en las urnas.

La reificación de los jóvenes

En pocos medios de comunicación, tertulias matutinas o debates nocturnos escucharemos que se hable de los jóvenes. Sin embargo, cuando por alguna extraña razón salen a la esfera de lo público los discursos que se elaboran dejan entrever una visión un tanto escabrosa. Para empezar, cuando sale el tema el tertuliano de turno hace un gestó incómodo que demuestra de por sí cuan cálido se siente contestando. Luego sueltan esas frases espeluznantes tales como “los jóvenes son…”, “nosotros estamos…”, “el joven es…”, “sin lugar a dudas…”“está…”

Evidentemente que “el joven está”, cosa extraña sería si no lo fuera. Está al igual que lo está el mayor o el adulto pero a diferencia de ellos “el joven” se percibe como algo raro, un ente abstracto que lo único por lo cual se le consigue localizar es porque oscila entre 15 a 30 años. Hacer la prueba y veréis que generalmente cuando se habla de ellos se tiende a dirigir el discurso al padre, a la madre o a los abuelos. Parece ser que “el joven” ha llegado a una etapa evolutiva en la que se han desarrollado otras vías de comunicación que hacen que sea ininteligible para el resto de la sociedad.

Este intento de cosificar al joven, de aislarlo de su contexto social, histórico y político es una tendencia mayoritaria en el establishment de todo tipo, tanto económico, político como social. “El joven” es algo que ni hace ni deja de hacer, es un ente que se encuentra en un período vital en el que se ve privado de participar. De hecho ya se da por evidente que, “por naturaleza”, no participa en la vida pública.

Como no participa (y ahí viene otro peldaño en la escalera), como no tiene voz en la esfera pública no existe. Y dada su inexistencia los discursos derivan en visiones paternalistas en las que los grandes gurús dicen que es lo bueno y que es lo malo para esa masa social que no se sabe bien, bien en donde se sitúa.

Así que, de momento, a los ojos de estos discursos, hemos aprendido que entre nosotros subsisten alienígenas que, como no se sabe qué son, más vale tratarlos con cordialidad pero, eso sí, con cierta distancia. De ahí que el nombre de “políticas de juventud” no acabe de encajar con lo que verdaderamente se debería hacer que sería nada más y nada menos que “políticas de inserción” en lo laboral, en lo político y en lo social.

Bromas a parte, cabe señalar que privar de la potencialidad que en todas las décadas han tenido los jóvenes no es un gran favor para el futuro. De hecho se les priva a las generaciones más jóvenes de su condición de ciudadanos y ciudadanas en igualdad de condiciones con el resto de mortales. Se les trata como si estuvieran en un escalón menor, en la inopia e inocentes de los procesos que acontecen. Son aquellos que salen de botellón, que se esconden en actividades nocturnas de mala reputación y que sonríen porque la Caixa les ha concedido un crédito para seguir siendo gente guay y feliz, por supuesto. Sus rostros se muestran en todos los panfletos publicitarios, en todos los programas pero se les olvida en las instituciones.

El “hombre de acción”, recuperando la idea de Hanna Arendt, por supuesto no puede ser joven y mucho menos mujer. Dado que la acción es la razón de ser de la vida política, los jóvenes se perciben fuera de ella. Nada más alejado de la realidad puesto que son los jóvenes los “sujetos potencialmente revolucionarios” dado que son parte de los colectivos más vulnerables y desatendidos por el poder. De ahí la creación de nuevos espacios y nuevas redes puramente políticas que se van activando y consolidando a medida que la indignación emerge: Prestige, LOU, el decretazo, guerra contra Irak (o segunda guerra del Golfo), 11 y 13 de marzo, la vivienda, la precariedad…Poco a poco vemos como se van construyendo nuevas formas de hacer y de comunicarse en las que las nuevas generaciones se mueven como peces en el agua y en las que las relaciones de poder, en un futuro no muy lejano, se verán forzadas a navegar…

Quin és el límit?

Als municipis del voltant de Barcelona es pot observar l’aprovació d’una sèrie de plans urbanístics que presenten ambiciosos projectes de creixement dels seus respectius territoris. S’han començat a crear nous barris i en molts municipis ja és evident un considerable augment de la població.

El cas de Viladecans és paradigmàtic. Des de 1998 fins ara la seva població ha augmentat un 10%, passant a ser de 61.168 habitants. La tendència segueix a l’alça ja que aquest municipi ja ha aprovat el Pla Llevant que preveu la construcció de 2.209 habitatges en el sector Olivaretes i Torrent Fondo, ubicats en la serra de Montbaig (muntanya Sant Ramon), situada en la part oriental del municipi que delimita amb Sant Climent (carretera C-245) i Sant Boi de Llobregat.

En un període de 10 anys s’urbanitzaran 423.188 m² per tal de construir nous equipaments i habitatges. D’aquesta superfície, el 21% serà destinat a habitatge, el 34% a vials i aparcament, el 25% a zona verda, el 16% a equipaments i el 2,46% a la protecció de les torrenteres.

Entre els equipaments previstos hi ha un ambulatori, la creació d’una pista d’atletisme o l’ampliació del Parc de Torre Roja. Respecte a l’habitatge que es vol construir, el consistori es compromet a que el 50% sigui de preu assequible (segons el Conveni de col·laboració amb el Departament de Medi Ambient i Habitatge, ratificat pel ple de l’Ajuntament l’abril de 2006).

Un altra conjunt de mesures del Pla Llevant preten millorar la mobilitat i fer desaparèixer els actuals col·lapses de trànsit en les vies internes de la ciutat. Entre d’altres accions contemplades està la millora de la carretera de Sant Climent i la creació d’una ronda de circumval·lació que millori les connexions amb Sant Boi de Llobregat i Sant Climent.

Amb totes aquestes actuacions el Pla Llevant de Viladecans posa sobre la taula una de les estratègies més utilitzades pels Ajuntaments en aquests últims anys. El Pla de Ponent de Gavà, la urbanització de l’Eixample Nord del Prat de Llobregat o el projecte de la Gran Via i la Ciutat de la Justícia a L’Hospitalet, tots aquests plans urbanístics deixen ben clar que, per aconseguir més equipaments, més serveis i “millorar” la ciutat, l’única estratègia possible és augmentar l’edificació, ampliar els contorns de la ciutat i perdre els espais naturals que en alguns d’aquests municipis encara es poden trobar.

Les causes d’això són varies però val la pena destacar-ne algunes. En primer lloc, els beneficis econòmics que un Ajuntament pot arribar a aconseguir en alliberar sòl i permetre l’edificació. Uns beneficis que li poden permetre sufragar altres gastos (de personal, de serveis, etc). A més a més, si aconsegueix que la iniciativa privada construeixi més habitatge social del que l’obliga la llei (entre un 30 i un 40%, en funció de la població resident), a més dels econòmics, també aconseguirà rèdits electorals. D’altra banda, també matarà dos ocells d’un sol tret si construeix edificis d’habitatge de lloguer “a preu assequible” en sòl destinat a equipaments però, això sí, reservant les plantes baixes per a equipaments per a la ciutadania.

En segon lloc, els municipis mitjans i petits que generalment tenen importants dèficits de serveis, especialment de transport públic, tenen més força alhora d’exigir inversions quan més habitants tinguin. D’aquesta manera, Viladecans podrà reivindicar que arribi el metro o que augmenti la freqüència dels trens senyalant que cada cop hi ha més demanda d’aquest servei, per exemple.

A més dels avantatges, l’augment de població també té els seus inconvenients. Tal i com senyala la Plataforma Salvem Olivaretes que s’oposa radicalment al Pla Llevant, l’arribada de més població suposarà una saturació dels serveis existents sinó hi ha una planificació previa de la futura demanda. Actualment aquesta previsió no és suficientment exigent ja que obliga únicament a reservar un mínim d’un 10% per a la construcció dels carrers i dels equipaments (sense específicar els percentatges i sense estudiar previament les futures necessitats). Així que tornem a ensopegar un altre cop amb la mateixa pedra ja que aquesta situació és hereva de la planificació descontrolada i irracional que vam tenir durant el franquisme i que avui en dia encara patim les conseqüències.

Les repercusions a mig i llarg termini tampoc són tan positives com la publicitat d’aquests plans ens fa creure. Els beneficis econòmics recaudats amb aquestes operacions tenen data de caducitat i molt més si arriba un punt en que ja no hi ha cap tipus de sòl per vendre. Quan la idea de ciutat compacta no sigui més que un acudit, quan no es puguin diferenciar una ciutat d’una altra i les carreteres acabin sent els únics espais lliures, potser llavors, arribats a aquest punt, s’obri l’interrogant. Potser aquesta serà l’única forma per tal de que es comencin a qüestionar quin és el limit del creixement urbanístics i quin sentit té basar el finançament d’un municipi en l’especulació, obligant a malviure a la ciutadania.

La quixotada

Tal i com s’esperava, l’arribada dels Fills de Don Quixot a Barcelona ha estat força polèmica, sobretot (no ens enganyem) per la necessitat dels mitjans de comunicació de publicar notícies novedoses, suculentes pel seu mercat mediàtic. Però, com diu el dit popular, “no hi ha mal que per bé no vingui”. Si això es pot aprofitar per difondre les reivindicacions i sensibilitzar a l’opinió pública sobre uns determinats temes, millor que millor.

La noticia dels Fills de Don Quixot a Barcelona ha posat sobre la taula com són de grans les diferències entre un pais i l’altre. En primer lloc, tot i existir una problemàtica similar com és la dels sense sostre, és evident que el marc polític i legislatiu és molt diferent i que cadascun s’ha de tractar en el seu context. Però aquesta diferència, que és de sentit comú, no es pot aprofitar per fer demagògia i deslegitimar les relacions que puguin haver entre un emergent moviment social com és el de la lluita per la vivenda i una associació que es dedica, mitjançant l’acció directa, a sensibilizar sobre la situació de marginalitat que pateixen els sense sostre a França.

El punt d’unió entre tots dos és la dificultat d’accés a l’habitatge, causa que té com a conseqüència l’augment dels col·lectius marginats. Els Fills de Don Quixot denuncien la situació de desprotecció dels sense sostre a França. El moviment per una vivenda digna denúncia una de les causes del problema de la marginalitat. Denúncia que aquí l’accés a un habitatge digne és cada cop més difícil i que la situació tendeix a agreujar-se. Les polítiques d’habitatge no acaben de ser més que declaracions de bones intencions a llarg termini. És evident que això no només afecta als sense sostre sinó a diferents sectors de la població que són menys vulnerables que els sense sostre perquè tenen una xarxa familiar de suport però que aquesta ja no pot fer miracles....

Però, amb tot i això, sembla ser que en un futur no molt llunyà serà un delicte que els moviments socials vulguin fer xarxa i tenir relacions amb altres moviments i organitzacions. I quina serà la multa d’aquesta greu acció? Deixem la resposta per la propera edició de la nostra estimada Ordenança Cívica.

Parlant d’un dels més cèlebres textos que s’han escrit per la llibertat d’expressió en el segle XXI, s’ha de dir que aquesta és la segona diferència remarcable entre un pais i altre. Clar, perquè amb aquest text bíblic que tenim aquí, surt l’alcalde i, com si de Moises es tractès, s’il·lumina i diu que no permetrà un “ús indegut de l’espai públic a Barcelona”. Així, ja tenim un onzè manament. S’hauran de modificar les taules; després d’aquell que diu “no envejaràs els béns del veí”, es podrà llegir: “no es farà un ús indegut de l’espai públic”.

Però, què és pel nostre Moises barceloní un ús indegut de l’espai públic? En aquest cas concret seria acampar a la ciutat. Així es treu totalment de context l’acció reivindicativa, es deixa de veure com una acte dintre del marc jurídic del dret a la llibertat d’expressió i passa a ser un acte lúdic i incívic i, per tant, molest als ulls de l’ideal barceloní que tenen els membres del consistori.

No puc deixar de recordar-me d’una frase també cèlebre d’un ministre franquista que, durant molts anys va ser el president de Galícia. “La calle es mía” deia Fraga, contenint-se un improperi de gran contundència. Vet aquí una altra diferència entre un pais i l’altre. Nosaltres vam haver de patir durant dècades una dictadura i ara patim l’herència d’aquesta. La manca de cultura política del nostre país fa que molts polítics es puguin permetre aquestes il·luminacions i, sense cap tipus de vergonya, tractin a la ciutadania com si d’un infant es tracés. Val a a dir que aquesta actitud entre paternal i mesiànica que molts cops tenen aquells que ocupen càrrecs institucionals té matissos. És a dir, si en lloc de reunir-se amb els Fills de Don Quixot un moviment social molt jove i gens institucionalitzat, hagués estat una organització consolidada com ara CCOO o UGT, segurament les declaracions i les actituds de l’ajuntament no haguessin estat les mateixes.

És molt fàcil deslegitimar una acció social d’un moviment que no té pas els recursos d’una organització institucionalitzada i que només compta amb les energies de les persones i, si té sort, amb una mena de poder mediàtic molt esporàdic, puntual i que pot arribar a ser pervers i tornar-se en contra. A més, no interesa donar veu i, per tant, poder a un moviment que posa sobre la taula un problema que està en les arrels del creixement econòmic del nostre estimat país. Però d’això i d’altres coses ja en parlarem un altre dia...

La jornada encoberta

Hi han moments a la vida que un s’ha de parar i preguntar-se què està fent, perquè es lleva pel matí, es disfraça i surt de casa seva directe a la feina. Agafa el metro, després el bus per arribar a l’estació de Renfe que el portarà a una parada des d’on haurà de caminar 15 minuts fins arribar al maravellos lloc de treball. I quan entri per la porta mirarà als companys i ells el miraran per confirmar que un dia més tots han aconseguit passar la cadena d’obstacles i arribar a l’hora. Ara a fer feina que ja toca.

I passa un dia i després un altre, i altre i uns altres. I un d’aquests plou i la ciutat es paralitza. El bus s’endarrereix, la Renfe i les seves candelaries s’espatllen i tu xopa arribes a la feina dos hores més tard. I un altre dia, un altre i, un d’aquests ara fa molt vent i el metro es retarda, el bus pilla caravana i Renfe i les seves candelaries et diuen que t’esperis fins que ells vulguin.
Però un dia et pares a pensar. Si, de tant en tant, be de gust mirar al fons i divagar una miqueta. Però una miqueta no sigui que et passis i comences a ser conscient realment del món del que formes part... I llavors fas un fàcil càlcul que consisteix en comptar quan trigues des de casa teva fins a la feina i de la feina un altre cop a casa teva, després afegeixes les hores que treballes, també les extres i, restes les hores que dorms i... sorpresa!... gairebé no tens vida pròpia!!
És un gran descobriment aquell que t’obre els ulls i on topes directament amb la crua realitat.

Així que ens passem mitja vida esperant a les parades de metro, tramvia, ferrocarrils catalans i, especialment, en les estacions de Renfe. O a les caravanes, o caminant per anar a fer les nostres 8 hores diàries com a mínim (sempre s’acaben convertint en deu) i, lo que queda de persona, refà el camí i arriba a casa cansat i, com un autòmata, fa el sopar i cap al llit que demà s’ha de treballar...

Si ja ho diuen que vivim en un món racional, lo que passa és que no diuen per a qui. Ho és per aquells que treuen profit del nostre treball i, fins i tot, no tant com podrien. Perquè estar més hores en el centre de treball no suposa ser més eficient ja que una bona distribució de l’horari de feina podria, per una banda treure més rendibilitat al temps emprat i, per l’altra, fer que la treballadora tornés un altre cop a ser persona i deixès de ser un ens que va amunt i avall.
Malgrat això la cultura empresarial d’aquest país es fonamenta en exprimir a les treballadores i treballadors fins al màxim. Així no es parla de racionalitzar els horaris laborals ni de fer més accessibles els llocs de feina, encara que aquestes mesures beneficiarien a totes dues parts.
L’evidència d’aquest problema es veu cada matí al sortir de casa. L’àrea metropolitana colapsada per aire, terra i mar. Tota la ciutat surt a la mateixa hora i ha d’anar-se’n a l’altra punta de l’àrea metropolitana per treure’s les garrofes.

La manca de planificació es fa sentir cada cop més, especialment a les zones industrials i, sobretot, aquelles de nova creació. Així apareixen nous polígons industrials sense cap tipus de previsió sobre el moviment de mercaderies i persones diàries, agreuxant encara més els colapses.

I, com això està molt de moda, des de les administracions es comencen a elaborar milers de plans directors que divaguen sobre unes previsions de creixement econòmic extraordinari si es poden millorar les comunicacions. Comencen a posar sobre la taula que, per absorvir tot el tràfic que es preveu, s’haurien d’ampliar carreteres de cuatre carrils a vuit. Lo normal: hi ha tràfic, doncs amplien carreteres, esclar. Per què no ho fem millor, en acabem de carregar el Delta de Llobregat, exterminem la poca pagesia que queda i les poblacions del voltant i ja està. Facilíssim.

A més a més, també podia el personal quedar-se a dormir a l’empresa, clar, així ja estarien a l’endemà i ningú arribaria tard. Millor encara, per què no els encadenem a là màquina o a l’escriptori així no hi hauria cap problema. Poc falta perquè, amb aquests horaris, amb aquesta xarxa de transport públic i privat, encadenar-se sigui la opció més probable...
El món ple de bojos, o no?

V de vivenda, avançant posicions

Ja era hora de donar el pas d’allò individual a allò col·lectiu. De començar a visualitzar que el problema de l’habitatge no és una qüestió individual sinó que traspassa fronteres i deixa en evidencia les misèries de la nostra societat com ara el desequilibri cada cop més indignant entre aquells que tenen més i la gran majoria que té menys possibilitats de poder desenvolupar el seu projecte de vida autònomament.

D’aquí que, no sols els joves, sinó també les famílies monoparentals, les vius o vídues, divorciats/des, etc, tenen problemes alhora de mantenir la seva independència i de tenir una vida digna. No demanen grans salaris i comoditats, únicament realitzar el dret universal de poder viure la seva vida tal i com volen viure-la, sense haver de recórrer a familiars i amics o a la beneficència estatal o privada. Perquè tenim drets és perquè es surt al carrer a reivindicar quelcom nostre i que ens pertany com és realitzar els nostres projectes de vida.

La lectura col·lectiva del problema de la vivenda manifesta que ens hem cansat de ser car suculenta d’immobiliàries, de bancs i de caixes. Que ja no suportem més ser els protagonistes d’anuncis de nous crèdits i hipoteques que signem feliçment. Una sentència que ens sotmet i subjuga a condicions il·limitades. Per què, qui es posarà en vaga, qui reivindicarà els seus drets laborals o qui es queixarà si posa en perill, no sols el sou, sinó també la seva casa? Qui podrà tenir el luxe de treballar menys de vuit o deu hores i dedicar-se a altres projectes si no arriba a finals de mes per pagar la hipoteca? La dependència amb el banc, per una banda, i amb l’empresari, per l’altra és molt més gran que en d’altres èpoques. Si abans els nostres pares van invertir deu anys de la seva vida per tenir una vivenda de propietat, nosaltres hem d’invertir quaranta o cinquanta. I això de moment perquè ja s’ha pensat en les hipoteques hereditàries. Així, aquells que vulguin realitzar un esport de risc com és tenir un o més fills, els hi podran deixar, amb tot el seu amor, la seva hipoteca.

La evidencia de la dimensió col·lectiva del problema de la vivenda està deixant de manifest les seves causes com ara un tipus de desenvolupament econòmic basat en el totxo i depenent d’un dels grans i tradicionals poders fàctics com és la banca. També es comença a evidenciar que part de la incapacitat de resposta dels partits polítics és perquè, com diu el refrany popular, “no mosseguis la ma que et dóna de menjar”. Per això s’ha de continuar aprofitant la conjuntura electoral i d’altres moments clau per obligar a les forces polítiques a fer alguna cosa o per deixar clar la seva incapacitat de representar a la ciutadania i començar a executar mesures de control del preu de l’habitatge o contra l’especulació, entre d’altres.

Para más información sobre V de Vivienda: http://bcn.vdevivienda.net/

¿Dónde izquierda y derecha se unen?

Pero ¿a qué derecha y qué izquierda nos referimos? Concretamente a aquella representada por los partidos políticos mayoritarios, ya tendremos tiempo de ocuparnos de las otras. Y ¿a qué espacio común nos referimos? A aquel en donde el consenso es la garantía de que el sistema político y económico perdure. Ocupado, además de por las reglas del juego político, de todo aquello que hace que el sistema se prolongue hasta el infinito, sin cuestionamiento ni crítica alguna.

Podríamos hacer mención del discurso con el que se legitiman unas democracias liberales, muy desarrolladas en lo económico (generando mayores desigualdades) y subdesarrolladas en lo político. Podríamos también hablar de ciertos temas proscritos del imaginario común como el de hacer menos jerárquico y centralista el poder, el de aplicarle mecanismos de control o el de asimilar las críticas de las voces disidentes.

Sin embargo, nos centraremos en aquel tema en el que groseramente se han unido y se unen tanto la derecha como la izquierda más institucionalizada. Las dos han gozado de suficiente poder en diferentes niveles de la administración para poder manifestar a la ciudadanía de qué pie calzan. Incluso en los momentos de mayor tensión entre las dos partes, la política económica ha sido tema de consenso generalizado. Es más, ha sido un tema obviado de cualquier forma de debate político. Es de destacar la complacencia del PP con el nombramiento del socialista Pedro Solbes como Ministro de Economía, lo cual, de per se ya nos hace desconfiar…

Como también nos debe hacer recelar el discurso hegemónico neoliberal promulgado por dicha izquierda y derecha. Aquel que todo lo arregla con el sector privado y con el mercado. Porque la mano invisible del mercado es un ente que funciona a la perfección, nos hacen creer. Si Adam Smith levantara la cabeza seguramente pediría que le volvieran a enterrar. Acaso existe el libre mercado cuando observamos como los países ricos establecen altos aranceles a los países pobres para que sean menos competitivos; cuando vemos que no existe competencia sino que se tiende siempre a la formación de oligopolios como ya lo manifestaba Paul Sweezy en los setenta.

Por otro lado, también es de cuestionar la eficiencia de dicho libre mercado si realmente existiera. Algunos resquicios de éste lo podemos observar en ciertos ámbitos de las economías más empobrecidas e incapaces de ser competitivas respecto a grandes multinacionales que colonizan sus territorios, explotan a sus gentes y deslocalizan su producción cuando les viene en gana.

No obstante, dicho sea de paso, la izquierda, incluso la más descafeinada, siempre había demostrado una sensibilidad especial respecto a las desigualdades y desequilibrios generados por un sistema económico capitalista. De ahí la puesta en práctica de los Estados de Bienestar (EB) y Sociales en varios países occidentales. Sin embargo, actualmente asistimos a una crisis de dichos EB y su desmantelamiento por parte, tanto de la derecha como de la izquierda con responsabilidades de gobierno. Y por la apuesta por un discurso sin contenido alguno, que no hable de las desigualdades de clase y que se ciña a gestionar lo dado, sin innovar ni inventar nuevas fórmulas para burlarse del sistema. Es por esto que ya no está de moda pedir más impuestos para caminar hacia una sociedad un poco más igualitaria. Esta nueva temporada lo que se lleva son trajes estrechos, llenos de recortes e impulsados por los impuestos directos que nos tratan a todos por igual, como si a final de mes todos cobráramos lo mismo. Calcado a la realidad ¿verdad?.

Y estos personajes que dicen representar a la izquierda asienten complacidos al proceso, olvidan los orígenes de la organización que les da sustento y asumen como algo natural las injusticias y “desajustes” del mercado. Así la vivienda, un bien de primera necesidad, sigue sin ser regulado, dejando al libre albedrío, el devenir de miles de jóvenes temporales, parados y ciudadanos mayores sin capacidad adquisitiva suficiente (si alguien la tiene) para alquilar o comprar un piso. Y así la responsabilidad social corporativa es algo que levanta simpatías, como la renta básica, pero que con un “vuelva usted mañana” levantan la sesión. Porque el día a día les devora la agenda y así no existe oposición alguna a la vorágine del sistema. Y es el día a día lo que les empeña cada vez con más fuerza a los brazos de alguien que ya no es su contrincante sino su acompañante de viaje. Y se van forjando lazos en un espacio común tan compartido que, finalmente, su supervivencia radica en que sobreviva este punto de unión entre esta derecha y esta izquierda que nos dice representar. Ja.

Rosa Carbó

Derecho al voto

Derecho al voto, derecho al pataleo y a quedar la garganta seca de tanto chillar. A esto y a mucho más tienen derecho los recién llegados. ¿Quién puede dudar de la necesidad de que formen parte de la ciudadanía? Es un deber ético. Viven en las viviendas más deterioradas de los barrios más degradados de las ciudades más desiguales. Repoblan pueblos que apenas recordaban ya los jugueteos de las criaturas en sus calles. Trabajan de sol a sombra, a destajo y en unas condiciones laborales indignas en lugares en donde nosotros nos negamos a seguir.

Y encima, para colmo, tienen que escuchar insultos, malos gestos y declaraciones de personajillos políticos que viven en otra dimensión en donde todos son niños con ojos claros y pelo rubio, con un correcto catalán y cuyo placer es ir a jugar al padel.

Esta es la historia que se repite. Como siempre, son las clases más desfavorecidas aquellas que más impedimentos tienen para poder tener los derechos de ciudadanía. Por que está claro que no es solo el derecho al voto sino que éste lleva implícito mucho más. Votar es el punto de partida, no el final de la carrera como algunos nos hacen pensar. De acuerdo que es un mecanismo más que legitima un sistema político basado en un mercado de oferta y demanda de votos y gestores políticos. Comparto la crítica y la asumo. Sin embargo, a corto plazo, los derechos de las democracias liberales permiten que, de una forma u otra, los que tienen derecho a votar, cuenten y se les tenga en cuenta a la hora de efectuar políticas sociales y de mejorar sus condiciones de vida.

Imagínense un futuro no muy lejano en donde barrios enteros de ciudades como Barcelona, L’Hospitalet o Badalona se nutran de una población que no tiene derecho a manifestar públicamente su indignación, que no tiene capacidad de negociar con los gestores políticos para poder mejorar la calidad de dichos barrios. Que no pueden asociarse, que no pueden participar del espacio público porque se les ha negado la palabra ¿Quién decide por ellos? Los barrios de niños pijos, de empresarios y burgueses. Si por ellos fuera, ya con las personas inmigradas en los sesenta hubieran hecho campos de trabajo. Mano de obra barata, eso es lo que fueron nuestros padres y eso es lo que son hoy en día las personas inmigradas.

Porque el verdadero discurso de la clase alta y empresarial, aquel que están incentivando es el odio respecto a los recién llegados para que se asuma como normal privarles de cualquier derecho político y laboral para, de esta manera, garantizar una mano de obra completamente esclavizada.

Con esto no niego las tensiones que existen en los barrios en donde se localizan altos porcentajes de personas inmigradas. No es coincidencia que la mayoría de ellos sean aquellos que cobijaban a los inmigrantes de los sesenta porque, a fin de cuentas, siempre han sido los barrios más degradados y baratos. En estos lugares, como siempre, se combina la huida de población digamos “autóctona” con los crecientes problemas de convivencia. ¿Quién dijo que la vida fuese fácil? Participar de la vida pública de una u otra manera facilita la convivencia. Las redes asociativas funcionan como redes de solidaridad que fortalecen los lazos de comunidad y de verse implicados en un proyecto común. Es solo generando nuevos retos colectivos como