Què passa quan la dreta perd el poder polític?

Passats uns quants anys ja podem començar a reflexionar sobre aquesta qüestió. La primera reacció tant de CIU a les autonòmiques de l’any 2003 com del PP al 2004 va ser molt similar: la indignació. Indignació perquè consideraven que se’ls havia expulsat d’un lloc que pensaven que era seu per se. Això sense caure que si veritablement les institucions polítiques fossin un espai reservat als alts càrrecs conservadors s’estaria negant el caràcter democràtic de les institucions mateixes. Ara per ara, la nostra democràcia liberal és molt limitada, però un dels seus principis bàsics elementals, a més a més dels drets i les llibertats polítiques, és el fet de l’atermància política què depèn íntegrament de la ciutadania.

D’aquí que la següent qüestió a reflexionar seria si pot existir o no una dreta democràtica. Especialment en aquest país amb una reduïda tradició democràtica i una llarga herència franquista, de la dreta més rància i casposa que ha existit en Europa.

Però si aquesta situació d’enroc en el cas de CIU va durar una temporada, aquesta postura continua sense fissures a les files del PP des del març del 2004 fins a l’actualitat. Continuen negant la legitimitat del govern actual i de les institucions democràtiques, tant polítiques com jurídiques. Han creat una teoria de la conspiració que els fa màrtirs i víctimes del mateix sistema que els va donar la victòria al 1996 i la majoria absoluta al 2000. La negació de l’autoria de l’atempta’t de l’11M i l’actitud de cara al procés de pau d’Euskadi són les dues directrius polítiques d’aquesta dreta.

L’anticatalanisme i el nacionalisme caspós són els dos trets més característics que destaquen els orígens franquistes d’aquest partit, més conegut en altra època com Alianza Popular (AP). Si a la dècada dels noranta semblava, en alguns sectors mediàtics, es senyalava aquesta dreta com una dreta reciclada i purament democràtica. Actualment s’evidencia amb claredat que la dreta és més franquista que mai. Ha elaborat un discurs que mobilitza a aquells sectors casposos que pensaven que ja ningú els faria cas. No és anecdòtic que durant aquest període s’hagin cremat i boicotejat actes a llibreries a Madrid, com passava als anys obscurs de la ostra historia, no és pas anecdòtic la postura del PP en el debat de la Llei de Recuperació de la Memòria Històrica, no és pas estrany que s’indignin quan s’intenta treure una estàtua de Franco del mig d’una ciutat. Aquests brots franquistes són senyal d’un passat no tant passat i poc assumit i l’emergència de tensions que es desconeix quines seran les seves conseqüències en un futur no tant llunyà.