V de vivenda, avançant posicions

Ja era hora de donar el pas d’allò individual a allò col·lectiu. De començar a visualitzar que el problema de l’habitatge no és una qüestió individual sinó que traspassa fronteres i deixa en evidencia les misèries de la nostra societat com ara el desequilibri cada cop més indignant entre aquells que tenen més i la gran majoria que té menys possibilitats de poder desenvolupar el seu projecte de vida autònomament.

D’aquí que, no sols els joves, sinó també les famílies monoparentals, les vius o vídues, divorciats/des, etc, tenen problemes alhora de mantenir la seva independència i de tenir una vida digna. No demanen grans salaris i comoditats, únicament realitzar el dret universal de poder viure la seva vida tal i com volen viure-la, sense haver de recórrer a familiars i amics o a la beneficència estatal o privada. Perquè tenim drets és perquè es surt al carrer a reivindicar quelcom nostre i que ens pertany com és realitzar els nostres projectes de vida.

La lectura col·lectiva del problema de la vivenda manifesta que ens hem cansat de ser car suculenta d’immobiliàries, de bancs i de caixes. Que ja no suportem més ser els protagonistes d’anuncis de nous crèdits i hipoteques que signem feliçment. Una sentència que ens sotmet i subjuga a condicions il·limitades. Per què, qui es posarà en vaga, qui reivindicarà els seus drets laborals o qui es queixarà si posa en perill, no sols el sou, sinó també la seva casa? Qui podrà tenir el luxe de treballar menys de vuit o deu hores i dedicar-se a altres projectes si no arriba a finals de mes per pagar la hipoteca? La dependència amb el banc, per una banda, i amb l’empresari, per l’altra és molt més gran que en d’altres èpoques. Si abans els nostres pares van invertir deu anys de la seva vida per tenir una vivenda de propietat, nosaltres hem d’invertir quaranta o cinquanta. I això de moment perquè ja s’ha pensat en les hipoteques hereditàries. Així, aquells que vulguin realitzar un esport de risc com és tenir un o més fills, els hi podran deixar, amb tot el seu amor, la seva hipoteca.

La evidencia de la dimensió col·lectiva del problema de la vivenda està deixant de manifest les seves causes com ara un tipus de desenvolupament econòmic basat en el totxo i depenent d’un dels grans i tradicionals poders fàctics com és la banca. També es comença a evidenciar que part de la incapacitat de resposta dels partits polítics és perquè, com diu el refrany popular, “no mosseguis la ma que et dóna de menjar”. Per això s’ha de continuar aprofitant la conjuntura electoral i d’altres moments clau per obligar a les forces polítiques a fer alguna cosa o per deixar clar la seva incapacitat de representar a la ciutadania i començar a executar mesures de control del preu de l’habitatge o contra l’especulació, entre d’altres.

Para más información sobre V de Vivienda: http://bcn.vdevivienda.net/