Hi han moments a la vida que un s’ha de parar i preguntar-se què està fent, perquè es lleva pel matí, es disfraça i surt de casa seva directe a la feina. Agafa el metro, després el bus per arribar a l’estació de Renfe que el portarà a una parada des d’on haurà de caminar 15 minuts fins arribar al maravellos lloc de treball. I quan entri per la porta mirarà als companys i ells el miraran per confirmar que un dia més tots han aconseguit passar la cadena d’obstacles i arribar a l’hora. Ara a fer feina que ja toca.
I passa un dia i després un altre, i altre i uns altres. I un d’aquests plou i la ciutat es paralitza. El bus s’endarrereix, la Renfe i les seves candelaries s’espatllen i tu xopa arribes a la feina dos hores més tard. I un altre dia, un altre i, un d’aquests ara fa molt vent i el metro es retarda, el bus pilla caravana i Renfe i les seves candelaries et diuen que t’esperis fins que ells vulguin.
Però un dia et pares a pensar. Si, de tant en tant, be de gust mirar al fons i divagar una miqueta. Però una miqueta no sigui que et passis i comences a ser conscient realment del món del que formes part... I llavors fas un fàcil càlcul que consisteix en comptar quan trigues des de casa teva fins a la feina i de la feina un altre cop a casa teva, després afegeixes les hores que treballes, també les extres i, restes les hores que dorms i... sorpresa!... gairebé no tens vida pròpia!!
És un gran descobriment aquell que t’obre els ulls i on topes directament amb la crua realitat.
Així que ens passem mitja vida esperant a les parades de metro, tramvia, ferrocarrils catalans i, especialment, en les estacions de Renfe. O a les caravanes, o caminant per anar a fer les nostres 8 hores diàries com a mínim (sempre s’acaben convertint en deu) i, lo que queda de persona, refà el camí i arriba a casa cansat i, com un autòmata, fa el sopar i cap al llit que demà s’ha de treballar...
Si ja ho diuen que vivim en un món racional, lo que passa és que no diuen per a qui. Ho és per aquells que treuen profit del nostre treball i, fins i tot, no tant com podrien. Perquè estar més hores en el centre de treball no suposa ser més eficient ja que una bona distribució de l’horari de feina podria, per una banda treure més rendibilitat al temps emprat i, per l’altra, fer que la treballadora tornés un altre cop a ser persona i deixès de ser un ens que va amunt i avall.
Malgrat això la cultura empresarial d’aquest país es fonamenta en exprimir a les treballadores i treballadors fins al màxim. Així no es parla de racionalitzar els horaris laborals ni de fer més accessibles els llocs de feina, encara que aquestes mesures beneficiarien a totes dues parts.
L’evidència d’aquest problema es veu cada matí al sortir de casa. L’àrea metropolitana colapsada per aire, terra i mar. Tota la ciutat surt a la mateixa hora i ha d’anar-se’n a l’altra punta de l’àrea metropolitana per treure’s les garrofes.
La manca de planificació es fa sentir cada cop més, especialment a les zones industrials i, sobretot, aquelles de nova creació. Així apareixen nous polígons industrials sense cap tipus de previsió sobre el moviment de mercaderies i persones diàries, agreuxant encara més els colapses.
I, com això està molt de moda, des de les administracions es comencen a elaborar milers de plans directors que divaguen sobre unes previsions de creixement econòmic extraordinari si es poden millorar les comunicacions. Comencen a posar sobre la taula que, per absorvir tot el tràfic que es preveu, s’haurien d’ampliar carreteres de cuatre carrils a vuit. Lo normal: hi ha tràfic, doncs amplien carreteres, esclar. Per què no ho fem millor, en acabem de carregar el Delta de Llobregat, exterminem la poca pagesia que queda i les poblacions del voltant i ja està. Facilíssim.
A més a més, també podia el personal quedar-se a dormir a l’empresa, clar, així ja estarien a l’endemà i ningú arribaria tard. Millor encara, per què no els encadenem a là màquina o a l’escriptori així no hi hauria cap problema. Poc falta perquè, amb aquests horaris, amb aquesta xarxa de transport públic i privat, encadenar-se sigui la opció més probable...
El món ple de bojos, o no?
I passa un dia i després un altre, i altre i uns altres. I un d’aquests plou i la ciutat es paralitza. El bus s’endarrereix, la Renfe i les seves candelaries s’espatllen i tu xopa arribes a la feina dos hores més tard. I un altre dia, un altre i, un d’aquests ara fa molt vent i el metro es retarda, el bus pilla caravana i Renfe i les seves candelaries et diuen que t’esperis fins que ells vulguin.
Però un dia et pares a pensar. Si, de tant en tant, be de gust mirar al fons i divagar una miqueta. Però una miqueta no sigui que et passis i comences a ser conscient realment del món del que formes part... I llavors fas un fàcil càlcul que consisteix en comptar quan trigues des de casa teva fins a la feina i de la feina un altre cop a casa teva, després afegeixes les hores que treballes, també les extres i, restes les hores que dorms i... sorpresa!... gairebé no tens vida pròpia!!
És un gran descobriment aquell que t’obre els ulls i on topes directament amb la crua realitat.
Així que ens passem mitja vida esperant a les parades de metro, tramvia, ferrocarrils catalans i, especialment, en les estacions de Renfe. O a les caravanes, o caminant per anar a fer les nostres 8 hores diàries com a mínim (sempre s’acaben convertint en deu) i, lo que queda de persona, refà el camí i arriba a casa cansat i, com un autòmata, fa el sopar i cap al llit que demà s’ha de treballar...
Si ja ho diuen que vivim en un món racional, lo que passa és que no diuen per a qui. Ho és per aquells que treuen profit del nostre treball i, fins i tot, no tant com podrien. Perquè estar més hores en el centre de treball no suposa ser més eficient ja que una bona distribució de l’horari de feina podria, per una banda treure més rendibilitat al temps emprat i, per l’altra, fer que la treballadora tornés un altre cop a ser persona i deixès de ser un ens que va amunt i avall.
Malgrat això la cultura empresarial d’aquest país es fonamenta en exprimir a les treballadores i treballadors fins al màxim. Així no es parla de racionalitzar els horaris laborals ni de fer més accessibles els llocs de feina, encara que aquestes mesures beneficiarien a totes dues parts.
L’evidència d’aquest problema es veu cada matí al sortir de casa. L’àrea metropolitana colapsada per aire, terra i mar. Tota la ciutat surt a la mateixa hora i ha d’anar-se’n a l’altra punta de l’àrea metropolitana per treure’s les garrofes.
La manca de planificació es fa sentir cada cop més, especialment a les zones industrials i, sobretot, aquelles de nova creació. Així apareixen nous polígons industrials sense cap tipus de previsió sobre el moviment de mercaderies i persones diàries, agreuxant encara més els colapses.
I, com això està molt de moda, des de les administracions es comencen a elaborar milers de plans directors que divaguen sobre unes previsions de creixement econòmic extraordinari si es poden millorar les comunicacions. Comencen a posar sobre la taula que, per absorvir tot el tràfic que es preveu, s’haurien d’ampliar carreteres de cuatre carrils a vuit. Lo normal: hi ha tràfic, doncs amplien carreteres, esclar. Per què no ho fem millor, en acabem de carregar el Delta de Llobregat, exterminem la poca pagesia que queda i les poblacions del voltant i ja està. Facilíssim.
A més a més, també podia el personal quedar-se a dormir a l’empresa, clar, així ja estarien a l’endemà i ningú arribaria tard. Millor encara, per què no els encadenem a là màquina o a l’escriptori així no hi hauria cap problema. Poc falta perquè, amb aquests horaris, amb aquesta xarxa de transport públic i privat, encadenar-se sigui la opció més probable...
El món ple de bojos, o no?
3 comentaris:
Rosa,
la vida es asi de "puta", si yo te contará...
Supongo que al final de todo nos levantamos cada día pensando que ya vendrán tiempos mejores, tiempos en el que tu trabajo sea realmente útil, tiempos en los que la felicidad compense ampliamente las penurias laborales.Simplemente tiempos mejores.
Rosa,
sóc de producció del programa Amics de 8tv aquest dijous vinent dia 4 busco gent que vulgui venir a assistir de públic i fer algun comentari si vol , els debats seran sobre les hores que dediquem a la feina i si totes les hores són productives, està demostrat que Catalunya respecte la resta d'Europa som els qui més hores dediquem a la feina i els qui menys produïm. farem debat sobre això i altres. Vols venir? Et deixo el meu e-mail i ja em diràs salcoriza@8tv.cat
es el moment historic que ens ha tocat viure, ja no ens definim pel que podriem arribar a viure sino pel que no podrem evitar.Maleïda postmodernitat : (
Publica un comentari a l'entrada