Sembla ser que les agressions al territori són immunes a la crisi, especialment a L’Hospitalet. La ciutadania hospitalenca pensava que ja no quedava més espai on edificar després de la pèrdua de terrenys públics amb el projecte Porta Nord de L’H, on es va perdre l’oportunitat d’esponjar els barris densament poblats de Pubilla Casas i
La 2a fase de transformació de
La proposta de l’ADU consisteix en crear el Parc de
La conseqüència evident per la ciutadania de L’Hospitalet és la pèrdua de terreny agrícola i l’augment de la densitat de la ciutat, cosa que ja pensàvem impossible de superar. Així que a la filera d’edificis del barri de Bellvitge es prolongarà una mica més, fent cada cop més difusos els límits amb la ciutat veïna.
Justament al costat El Prat de Llobregat té previst desenvolupar l’Eixample Nord (180 hectàrees), una transformació urbanística que inclou l'execució de grans infraestructures com el soterrament de
Veiem doncs, com de mica en mica es va perdent el model característic de ciutat europea, una ciutat compacta, amb uns centres i uns límits marcats i mínimament sostenible. És més, es va agafant allò pitjor dels tots dos models de ciutat, el compacte i el difús. Del primer model s’assumeix l’augment de la densitat de la població fet que, val a dir, fa més rentable qualsevol equipament o servei públic però, arribat a l’extrem no hi ha servei que no es saturi.
Respecte al model de ciutat difusa, s’assumeix la ciutat sense límits, una prolongació interminable d’edificis molt insostenible ja que, per exemple, la xarxa de transport públic és ineficient i dubto molt que les noves connexions projectades siguin eficients, sobretot perquè es van planificar a partir de la població actual i no de la futura. Estem eixamplant els límits de la nostra ciutat al mateix temps que augmentem irracionalment la densitat de les nostres poblacions.
Tot això sacrificant l’última zona agrícola de L’Hospitalet, una ciutat que en un moment determinat arribava fins al mar però que va anar cedint terreny. Una ciutat incapaç de vertebrar-se en sí mateixa ni de veure’s a sí mateixa. D’aquí la incomunicació entre els diferents barris que la composen, la incapacitat de crear connexions on el veïnat pugui caminar o anar en bicicleta des d’un barri a un altre (feu la prova intentant anar caminant o en bicicleta des del barri de Pubilla Cases fins al Centre).
Veure en un plànol un espai en blanc i pensar què es pot ficar allà que sigui rentable és, més o menys senzill. La dificultat es troba en anar més enllà, en veure la ciutat com un conjunt i determinar juntament amb la ciutadania quin és el tipus de ciutat que volem.
Fem memòria i recordem que quan es va plantejar la 1a fase de transformació de
Així doncs, aquesta nova operació urbanística amb la qual perdem l’última zona agrícola, no es pot vendre a la ciutadania com es va justificar l’anterior. Si no són innovadors alhora de proposar transformacions urbanístiques a la ciutat, ho hauran de ser ara per justificar una operació que no té cap ni peus.
Per a més informació
Associació de Veïns de Bellvitge
1 comentari:
Coincideixo molt amb el teu post. Crec que l'avantprojecte que hi ha sobre la taula no respon a cap proposta d'ordenació urbanísitca feta des de l'interès general, amb una mica d'imaginació i mires de futur...
Publica un comentari a l'entrada