La quixotada

Tal i com s’esperava, l’arribada dels Fills de Don Quixot a Barcelona ha estat força polèmica, sobretot (no ens enganyem) per la necessitat dels mitjans de comunicació de publicar notícies novedoses, suculentes pel seu mercat mediàtic. Però, com diu el dit popular, “no hi ha mal que per bé no vingui”. Si això es pot aprofitar per difondre les reivindicacions i sensibilitzar a l’opinió pública sobre uns determinats temes, millor que millor.

La noticia dels Fills de Don Quixot a Barcelona ha posat sobre la taula com són de grans les diferències entre un pais i l’altre. En primer lloc, tot i existir una problemàtica similar com és la dels sense sostre, és evident que el marc polític i legislatiu és molt diferent i que cadascun s’ha de tractar en el seu context. Però aquesta diferència, que és de sentit comú, no es pot aprofitar per fer demagògia i deslegitimar les relacions que puguin haver entre un emergent moviment social com és el de la lluita per la vivenda i una associació que es dedica, mitjançant l’acció directa, a sensibilizar sobre la situació de marginalitat que pateixen els sense sostre a França.

El punt d’unió entre tots dos és la dificultat d’accés a l’habitatge, causa que té com a conseqüència l’augment dels col·lectius marginats. Els Fills de Don Quixot denuncien la situació de desprotecció dels sense sostre a França. El moviment per una vivenda digna denúncia una de les causes del problema de la marginalitat. Denúncia que aquí l’accés a un habitatge digne és cada cop més difícil i que la situació tendeix a agreujar-se. Les polítiques d’habitatge no acaben de ser més que declaracions de bones intencions a llarg termini. És evident que això no només afecta als sense sostre sinó a diferents sectors de la població que són menys vulnerables que els sense sostre perquè tenen una xarxa familiar de suport però que aquesta ja no pot fer miracles....

Però, amb tot i això, sembla ser que en un futur no molt llunyà serà un delicte que els moviments socials vulguin fer xarxa i tenir relacions amb altres moviments i organitzacions. I quina serà la multa d’aquesta greu acció? Deixem la resposta per la propera edició de la nostra estimada Ordenança Cívica.

Parlant d’un dels més cèlebres textos que s’han escrit per la llibertat d’expressió en el segle XXI, s’ha de dir que aquesta és la segona diferència remarcable entre un pais i altre. Clar, perquè amb aquest text bíblic que tenim aquí, surt l’alcalde i, com si de Moises es tractès, s’il·lumina i diu que no permetrà un “ús indegut de l’espai públic a Barcelona”. Així, ja tenim un onzè manament. S’hauran de modificar les taules; després d’aquell que diu “no envejaràs els béns del veí”, es podrà llegir: “no es farà un ús indegut de l’espai públic”.

Però, què és pel nostre Moises barceloní un ús indegut de l’espai públic? En aquest cas concret seria acampar a la ciutat. Així es treu totalment de context l’acció reivindicativa, es deixa de veure com una acte dintre del marc jurídic del dret a la llibertat d’expressió i passa a ser un acte lúdic i incívic i, per tant, molest als ulls de l’ideal barceloní que tenen els membres del consistori.

No puc deixar de recordar-me d’una frase també cèlebre d’un ministre franquista que, durant molts anys va ser el president de Galícia. “La calle es mía” deia Fraga, contenint-se un improperi de gran contundència. Vet aquí una altra diferència entre un pais i l’altre. Nosaltres vam haver de patir durant dècades una dictadura i ara patim l’herència d’aquesta. La manca de cultura política del nostre país fa que molts polítics es puguin permetre aquestes il·luminacions i, sense cap tipus de vergonya, tractin a la ciutadania com si d’un infant es tracés. Val a a dir que aquesta actitud entre paternal i mesiànica que molts cops tenen aquells que ocupen càrrecs institucionals té matissos. És a dir, si en lloc de reunir-se amb els Fills de Don Quixot un moviment social molt jove i gens institucionalitzat, hagués estat una organització consolidada com ara CCOO o UGT, segurament les declaracions i les actituds de l’ajuntament no haguessin estat les mateixes.

És molt fàcil deslegitimar una acció social d’un moviment que no té pas els recursos d’una organització institucionalitzada i que només compta amb les energies de les persones i, si té sort, amb una mena de poder mediàtic molt esporàdic, puntual i que pot arribar a ser pervers i tornar-se en contra. A més, no interesa donar veu i, per tant, poder a un moviment que posa sobre la taula un problema que està en les arrels del creixement econòmic del nostre estimat país. Però d’això i d’altres coses ja en parlarem un altre dia...