Quin és el límit?

Als municipis del voltant de Barcelona es pot observar l’aprovació d’una sèrie de plans urbanístics que presenten ambiciosos projectes de creixement dels seus respectius territoris. S’han començat a crear nous barris i en molts municipis ja és evident un considerable augment de la població.

El cas de Viladecans és paradigmàtic. Des de 1998 fins ara la seva població ha augmentat un 10%, passant a ser de 61.168 habitants. La tendència segueix a l’alça ja que aquest municipi ja ha aprovat el Pla Llevant que preveu la construcció de 2.209 habitatges en el sector Olivaretes i Torrent Fondo, ubicats en la serra de Montbaig (muntanya Sant Ramon), situada en la part oriental del municipi que delimita amb Sant Climent (carretera C-245) i Sant Boi de Llobregat.

En un període de 10 anys s’urbanitzaran 423.188 m² per tal de construir nous equipaments i habitatges. D’aquesta superfície, el 21% serà destinat a habitatge, el 34% a vials i aparcament, el 25% a zona verda, el 16% a equipaments i el 2,46% a la protecció de les torrenteres.

Entre els equipaments previstos hi ha un ambulatori, la creació d’una pista d’atletisme o l’ampliació del Parc de Torre Roja. Respecte a l’habitatge que es vol construir, el consistori es compromet a que el 50% sigui de preu assequible (segons el Conveni de col·laboració amb el Departament de Medi Ambient i Habitatge, ratificat pel ple de l’Ajuntament l’abril de 2006).

Un altra conjunt de mesures del Pla Llevant preten millorar la mobilitat i fer desaparèixer els actuals col·lapses de trànsit en les vies internes de la ciutat. Entre d’altres accions contemplades està la millora de la carretera de Sant Climent i la creació d’una ronda de circumval·lació que millori les connexions amb Sant Boi de Llobregat i Sant Climent.

Amb totes aquestes actuacions el Pla Llevant de Viladecans posa sobre la taula una de les estratègies més utilitzades pels Ajuntaments en aquests últims anys. El Pla de Ponent de Gavà, la urbanització de l’Eixample Nord del Prat de Llobregat o el projecte de la Gran Via i la Ciutat de la Justícia a L’Hospitalet, tots aquests plans urbanístics deixen ben clar que, per aconseguir més equipaments, més serveis i “millorar” la ciutat, l’única estratègia possible és augmentar l’edificació, ampliar els contorns de la ciutat i perdre els espais naturals que en alguns d’aquests municipis encara es poden trobar.

Les causes d’això són varies però val la pena destacar-ne algunes. En primer lloc, els beneficis econòmics que un Ajuntament pot arribar a aconseguir en alliberar sòl i permetre l’edificació. Uns beneficis que li poden permetre sufragar altres gastos (de personal, de serveis, etc). A més a més, si aconsegueix que la iniciativa privada construeixi més habitatge social del que l’obliga la llei (entre un 30 i un 40%, en funció de la població resident), a més dels econòmics, també aconseguirà rèdits electorals. D’altra banda, també matarà dos ocells d’un sol tret si construeix edificis d’habitatge de lloguer “a preu assequible” en sòl destinat a equipaments però, això sí, reservant les plantes baixes per a equipaments per a la ciutadania.

En segon lloc, els municipis mitjans i petits que generalment tenen importants dèficits de serveis, especialment de transport públic, tenen més força alhora d’exigir inversions quan més habitants tinguin. D’aquesta manera, Viladecans podrà reivindicar que arribi el metro o que augmenti la freqüència dels trens senyalant que cada cop hi ha més demanda d’aquest servei, per exemple.

A més dels avantatges, l’augment de població també té els seus inconvenients. Tal i com senyala la Plataforma Salvem Olivaretes que s’oposa radicalment al Pla Llevant, l’arribada de més població suposarà una saturació dels serveis existents sinó hi ha una planificació previa de la futura demanda. Actualment aquesta previsió no és suficientment exigent ja que obliga únicament a reservar un mínim d’un 10% per a la construcció dels carrers i dels equipaments (sense específicar els percentatges i sense estudiar previament les futures necessitats). Així que tornem a ensopegar un altre cop amb la mateixa pedra ja que aquesta situació és hereva de la planificació descontrolada i irracional que vam tenir durant el franquisme i que avui en dia encara patim les conseqüències.

Les repercusions a mig i llarg termini tampoc són tan positives com la publicitat d’aquests plans ens fa creure. Els beneficis econòmics recaudats amb aquestes operacions tenen data de caducitat i molt més si arriba un punt en que ja no hi ha cap tipus de sòl per vendre. Quan la idea de ciutat compacta no sigui més que un acudit, quan no es puguin diferenciar una ciutat d’una altra i les carreteres acabin sent els únics espais lliures, potser llavors, arribats a aquest punt, s’obri l’interrogant. Potser aquesta serà l’única forma per tal de que es comencin a qüestionar quin és el limit del creixement urbanístics i quin sentit té basar el finançament d’un municipi en l’especulació, obligant a malviure a la ciutadania.