Víctimes dels mitjans

Amb aquest títol algú podria preguntar-se si és que els mitjans de comunicació de massa (MCM) han passat a formar part d’una cèl·lula terrorista que actua indiscriminadament contra la població. Tot i que ho sembli, no actuen indiscriminadament ja que sempre són les mateixes víctimes. I no són terroristes, encara que formin part d’una organització amb uns determinats interessos econòmics i polítics (“dime quién te paga y te diré quién eres...”).

Podem definir les víctimes dels MCM en dos vessant. D’una banda, són aquells col·lectius que pels mitjans no existeixen, que mai surten en els diaris de gran tirada, que no són percebuts com interlocutors vàlids i que, per tant, no tenen veu en aquesta dimensió mediàtica. D’altra banda, són aquells col·lectius que, tot i ser obviats la gran majoria de vegades, quan apareixen als mitjans és amb una imatge tant distorsionada de la realitat que la desinformació acaba sent la conseqüència més evident.

El col·lectiu de la gent gran és il·lustrador d’aquesta situació. Surten de forma esporàdica a la televisió o a la ràdio i són pràcticament inexistents als diaris. Les notícies que es consideren d’interès general i que publiquen els mitjans sobre la gent gran sempre les trobareu a la secció de societat o necrològiques dels diaris, sempre seran crims o casos de maltractament en geriàtrics. La imatge que en transmeten és de persones desvalgudes, dependents que ja no tenen res a dir. És com si passats els seixanta anys perdessin la condició de ciutadans i ciutadanes actives, com si ja no tinguessin res a dir i només poguessin cuidar o ser cuidats o anar-se’n a fer excursions.

Les dones són també víctimes dels mitjans. La majoria de vegades son obviades i desapareixen de l’imaginari mediàtic. Un exemple és el cas que senyalava la revista de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (núm. 28) d’un programa estiuenc que s’havia emès a la televisió pública la 2. En Cabezas de serie del deporte es feia memòria de les persones destacades en diferents esports al llarg dels anys. Però, quina casualitat, entre els grans personatges només hi havia homes, oblidant-se d’una tal Conxita Martínez o Arantxa Sanchez Vicario, entre d’altres.

El fet de que col·lectius com la gent gran, les dones o fins i tot els joves siguin maltractats pels MCM respon a diversos elements. Tal i com senyala la periodista Marta Corcoy, els MCM només es fixen en aquells esdeveniments que succeeixen en les diferents esferes de poder. Per als mitjans només allò es considerat com a notícia. D’aquí la seva incapacitat manifesta de tractar notícies que no poden ocultar però que no pertanyen a les esferes de poder. D’aquí el recurs més fàcil que és basar-se en estereotips i visions retrògrades que alimenten imatges molt distorsionades d’una realitat molt més complexa i enriquidora de la que ells transmeten.

Però com sempre, al final del túnel hi ha una llum: els mitjans de comunicació locals i els mitjans alternatius. Aquests són recursos per tal de que el periodisme recuperi la seva dignitat i sigui conscient de la seva funció social. Malgrat això, hem de ser conscients que sempre es troben en perill de contagiar-se de certes dinàmiques i actituds dels MCM com ara l’apropament als ens de poder, a una visió única i imperant, a la publicitat presentada com a noticia, a la manca de contrastació de les fonts d’informació, a la falta d’un periodisme d’investigació, etc... Tots aquells perills hi són i s’han de tenir en compte per tal de que en aquests mitjans no tornin a sortir les víctimes de sempre.