Millora de barris, oportunitat perduda?

Aquest és un any decisiu per avaluar una de les polítiques progressistes més importants desenvolupades pel primer govern “no-conservador” des de la restauració de la Generalitat (1980). L’aprovació de la Llei de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial (2004) va posar sobre la taula l’existència de barris amb greus problemes socials i urbanístics que necessitaven de la intervenció pública.

Amb la llei s’assumia una situació que des de feia anys s’intentava ocultar o obviar i s’iniciava una línia d’ajuts econòmics per recolzar plans integrals que intentarien eradicar aquesta situació durant els quatre anys de desenvolupament.

La llei incidia en la idea de que les millores urbanístiques havien d’anar lligades a programes socials d’inserció social i laboral, de foment de la igualtat, de l’associacionisme i de la participació. Era una llei que obligava als ajuntaments a comprometre’s, tant econòmicament (havien de finançar el 50% del pla integral) com social, havien d’especificar les actuacions, havien de comptar amb la participació ciutadana i havien de constituir comissions de seguiment i avaluació del desenvolupament del pla.

urant el 2009 ja podrem avaluar els resultats de la primera convocatòria d’ajuts que el programa de barris va concedir. Es podrà observar quina incidència han tingut els plans integrals a la ciutat de Badalona i Santa Coloma de Gramenet amb la Serra d’en Mena, al centre històric de Balaguer, al barri de Roquetes de Barcelona, a Lleida amb la Mariola, a Salt, a Manlleu amb el barri de l’Erm, a Olot (nucli antic), a Reus (barri del Carme), Terrassa (Ca n’Anglada) i L’Hospitalet amb els barris de Collblanc i la Torrassa.

Podrem avaluar si realment s’han desenvolupat amb rigor els plans integrals finançats i si aquests han complert amb els objectius que establerts. Podrem contrastar alguns dels neguits que hi ha sobre el desenvolupament dels plans; respecte a la fàcil aplicació de les millores urbanístiques i la manca de projectes socials innovadors que fomentin realment la millora de la qualitat de vida i la cohesió social; sobre si veritablement s’ha fomentat la participació; i, especialment, podrem comprovar si les comissions de seguiment i avaluació constituïdes han avaluat realment els plans. Lògicament tenim dubtes ja que avaluar, posar sobre la taula els defectes, assumir els errors, ser transparents i difondre la informació no és allò característic de les nostres administracions públiques. Estarem a l’aguait.