La ressaca estiuenca

Fent memòria recordem les misèries de l’esser humà reflectits en els atemptats a Bombai al juliol i la invasió del Líban per Israel o l’altre sisme submarí a Indonèsia. També la notícia dels microcrèdits de la Generalitat per ajudar a que els joves s’emancipin, una altra exemple de solucions-parche. Les flames dels boscos; els cayucos a Canàries com a senyals evidents de les misèries d’un sistema que es diu perfecte; les reaccions que borden el fascisme d’algunes formacions polítiques sobre el dret a vot de la població immigrada, etc...

D’entre els milers de notícies que passen més desapercebudes de lo normal durant l’estiu cal d’estacar una que em sembla d’especial rellevància, especialment en aquest any on es compleixen 75 anys de la commemoració de la II República i 70 del cop d’Estat i inici de la Guerra Civil.

Exactament en l’Any de la Memòria Històrica (MH), en el seu estiu, s’ha evidenciat la manca d’eficiència de les organitzacions polítiques amb representació al Parlament alhora d’aprovar el projecte-llei del Memorial Democràtic. Hi ha vaires raons. Uns per haver elaborat un text sense una participació veritablement activa de totes les entitats de recuperació de la MH; hi ha que per pura desídia, per no considerar-ho un tema important per exigir que fos un procés ampli. En canvi, altres ho han considerat tant central per la seva supervivència que miraven amb recel qualsevol que s’apropés. Uns altres van anar ajornant fins a l’infinit l’aprovació del text per interès partidista, per poder cremar encara més un govern d’esquerres del que havien participat. I, finalment, altres que, sense desempallegar-se de la seva herència franquista, continuen considerant-se els vencedors de la creuada feixista.

Uns i altres han aconseguit que s’eternitzi un procés de legitimació de tots i totes les lluitadores antifranquistes que, en els últims dies de les seves vides,veuen com encara no se’ls ha reconegut la importància de la seva acció i del seu compromís. I, com un exercici de mímica a nivell estatal, veiem el procés d’aprovació del projecte de Ley para la Memoria Histórica. Un altre exemple de la poca qualitat de la nostra democràcia, de la manca d’autocrítica, d’empatia vers als lluitadors/es i les seves famílies; de l’evidència manifesta de que la historia deixa un rastre profund i que no es poden tancar en fals determinats períodes de la nostra història. Perquè rebroten i molts cops amb la mateixa o més virulència. D’aquí els brots neofeixistes, les ànsies revisionistes i la deslegitimació de la II República, entre d’altres. Hauran de passar moltes borratxeres i ressaques estiuenques abans de veure com es reconeix legalment el paper jugat a la historia contemporània pels lluitadors i lluitadores antifeixistes. Salut i República!