1968

L’aniversari de la revolta estudiantil de maig del 68 a França ens permet tornar a posar a l’esfera pública qüestions adormides o ignorades des de fa anys. Després de 40 anys podem dir que tenim certa perspectiva històrica per poder analitzar què va ser, en què marc es va desenvolupar i, sobretot, quina ha estat la seva repercussió en el mon actual. De fet no existeixen respostes tancades a cap d’aquestes preguntes però sí interpretacions que, si més ni menys, ens permeten recuperar elements i perspectives d’anàlisi menyspreades i tildades de desgastades o poc modernes.

Seria molt interessant conèixer la trajectòria seguida per aquells que van participar de la revolta estudiantil. D’aquelles persones que es van tancar a la universitat, que van escriure eslògans poètics als murs del barri Llatí, que van viure la liberació sexual, que van formar part de la construcció de nous valors i van veure emergir altres formes de percebre la vida, d’assimilar el mon i les relacions socials.

Uns valors i unes formes de pensar que actualment estan totalment integrades però que en aquella època van suposar un cop convuls. Es donava pas a la societat post-moderna on els valors individuals prenien força davant de valors més col·lectius. Va ser una època de liberalització davant els imperatius socials, de veure com els fills i filles de la societat francesa benestant es negaven a seguir la trajectòria que se’ls imposava socialment. Precisament de la classe social que més garantia l’ordre i l’estabilitat del sistema emergia un jovent que es negava a seguir les normes establertes i que feia sacsejar el sistema.

Paradoxalment, quaranta anys més tard, aquell jovent ha passat a ocupar les posicions de poder que sostenen el sistema. Han reinterpretat aquella mobilització o simplement l’han ignorada o han passat a veure-la com un episodi anecdòtic d’un moment rebel de les seves vides. Amb això s’evidencia la capacitat d’adaptació del sistema ja que un moment convuls i inestable va derivar en una consolidació dels pilars que el sostenen.

Amb tot i això, a l’any 1968 es van viure molts esdeveniments que han marcat l’època actual. La primavera de Praga i el seu final traumàtic va ser l’exemple més aplastant d’allò que ja no es sostenia per cap lloc. Una part de l’esquerra ja no va poder ser més incoherent amb sí mateixa; la manca d’autocrítica, la tendència a l’autoritarisme en les seves organitzacions, l’ortodòxia i el dogmatisme, la tendència a actituds messiàniques i la incapacitat d’analitzar els clarobscurs van iniciar una crisis eterna que encara continua.

De l’altra banda, l’aparició dels nous moviments socials com ara el moviment pels drets civils, el pacificista o l’ecologista, la nova empemta del moviment feminista van fer reemergir uns valors que han anat situant-se a l’esquerra. A aquests s’ha de sumar els novíssims moviments socials de la dècada dels noranta amb el moviment zapatista i alter-mundialista que han afegit una forma de veure el mon més global i realista.

D’una forma més discreta, emergeixen noves oposicions al sistema, molt allunyades de les institucions i de les estructures que tendeixen a burocratitzar-se. En aquestes la importància no només del fi sinó també dels mitjans per aconseguir-ho és cabdal, així com la democràcia interna i externa, en els fets individuals i les actuacions col·lectives. Es fa evident la necessitat d’anàlisi complexos que impliquin a la ciutadania, no només als grans gurus o als pseudo-intelectuals orgànics que han de ser la vanguardia dels moviments, segons antics apòstols que van crear la seva religió. De mica en mica, aprenem dels esdeveniment convulsos de la nostra historia perquè ajuden a l’autocrítica, tot i no haver viscut al 68 l’herència és evident.