Les polítiques en contra de la violència masclista a reflexió

El passat 25 de novembre, dia en contra de la violència masclista, es va tornar a posar en evidència les vergonyes d’una societat que es presenta com a igualitària entre dones i homes. Les diferents formes d’expressió d’aquest tipus de violència (la física, la psicològica, la social, etc) mostren com encara perduren relacions de dominació d’uns respecte a unes altres.
No fa gaire que les agressions a les dones en el seu àmbit familiar es van començar a assumir com un problema. Fa uns quinze anys es percebia com normal i les dones que ho denunciaven eren vistes com culpables del comportament de la seva parella i no com a víctimes.
Durant aquests anys les diferents organitzacions de dones han aconseguit que sigui considerat un problema col•lectiu i s’ha augmentar el número de recursos adreçats a les dones que pateixen o han patit maltractaments. No obstant això, pràcticament són inexistents les dades per conèixer si aquests recursos són veritablement suficients i adequats per a les dones víctimes; és a dir, si aquests ajuden a les dones que han denunciat a refer la seva vida en les millors condicions possibles; en cas que no fos així estarien davant d’un doble maltractament, el primer executat per la seva parella, i el segon per les institucions que fomenten que es denunciïn el casos però que deixen desprotegides a les dones. Per tant, el fet de desconèixer si els recursos són suficients o no és preocupant perquè pot provocar l’efecte contrari del que es pretén.
Un altre element a tenir en compte són les escasses dades que hi ha sobre les dones que han denunciat. Només el Observatorio contra la violencia doméstica y de género del Consejo General del Poder Judicial proporciona dades fiables, però poc sistematitzades i periòdiques.
D’un element que pràcticament no s’ha parlat és de la violència masclista que pateixen les dones immigrades. Segons dades del Observatorio, al 2008 han haver 4.189 ordres de protecció (OP) per a dones catalanes i 2.850 adreçades a dones amb nacionalitat estrangera residents a Catalunya. Això significa que, de cada 1.000 dones catalanes 1,3 tenien una OP, mentre que per cada 1.000 dones amb nacionalitat estrangera residents a Catalunya, 5,1 en tenien una.
Aquestes xifres posen en evidència la necessitat de desenvolupar polítiques específiques adreçades a aquestes dones i es posa l’interrogant sobre la situació que poden estar passant aquelles dones que, havent-hi denunciat o no, estan al país en una situació irregular. La total desprotecció que pateixen les dones nouvingudes en situació irregular és extrema ja que per sobre de la legislació sobre violència masclista està la llei d’estrangeria.
Així, qualsevol dona en situació irregular que denunciï un cas de maltractament surt de la comissaria amb una ordre d’expulsió que s’executarà o no depenen de la resolució judicial. Per tant, davant del perill de veure’s expulsada, qui va a denunciar? Així doncs, no podem construir un discurs públic demanat i fomentant que les dones maltractades denunciïn sense tenir garantits els mecanismes per habilitar que aquestes dones puguin sortir endavant. Només demano una mica de reflexió sobre les actuacions que s’estan realitzant ja que la coherència entre allò que es diu i allò que es fa és en aquest tema qüestió de vida o mort.