Les estratègies per compaginar temps de treball i temps de cura

L’anàlisi de la utilització dels diferents tipus de temps per part d’uns i d’altres ens permet comprendre millor les desigualtats socials que afecten a les dones (Torns, 2008). Les diferències en els usos del temps en funció del cicle de vida, de la classe social i, especialment, en funció del sexe, evidencien desigualtats i relacions de poder d’uns vers unes altres.

Tal i com senyala Pilar Carrasquer, el temps no és neutre, és plural, jeràrquic i, especialment, s’ha de tenir en compte la seva dimensió social (Carrasquer, 2005). Existeixen diferents tipus de temps, està el temps personal, aquell que dediquem a nosaltres mateixes, el temps de cura d’altres persones, infants i persones depenents, el temps de cultura, de formació, aquell dedicat a realitzar el treball domèstic i el temps destinat al treball remunerat, entre d’altres.

En aquest sentit s’ha d’assenyalar les diferències entre els diversos tipus de temps, especialment entre el temps de treball domèstic i de cura i el temps de treball remunerat pel que fa al ritme, a la seqüència i a la intensitat. Mentre que el temps de treball productiu és un temps pautat i regulat, fàcilment mesurable en termes d’horaris i de rellotge i diacrònic. El temps de cura i reproducció es caracteritza per ser un temps rígid i sovint imprevisible, molt depenent del cicle de vida i sincrònic ja que la simultaneïtat de tasques és una situació força comuna - d’aquí les series dificultats alhora de mesurar aquest tipus de temps.
A més a més, s’ha de tenir en compte la centralitat que ocupa el temps de treball remunerat per l’organització social. Per aquest motiu, els projectes de vida es dissenyen tenint en compte principalment aquest temps i acomodant la resta de temps al seu voltant. Tal i com senyala Teresa Torns, aquesta centralitat enforteix les desigualtats de gènere (Torns, 2008) i la divisió sexual del treball. Són les dones les que assumeixen les principals càrregues del treball domèstic i de cura i són les dones les principals encarregades de fer compatible aquest treball amb el temps de treball remunerat..
Segons l’enquesta d’Usos del Temps (2002-2003) realitzada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), mentre les catalanes destinen al treball domèstic un promig diari de 4 hores i 37 minuts, els homes només dediquen 2 hora i 15 minuts. Són les dones d’entre 45 i 64 anys aquelles que més temps dediquen (5 hores i 32 minuts), mentre que els homes d’aquesta edat destinen 2 hora i 20 minuts. Les dones d’entre 45 i 64 anys fan diversos treballs domèstics i, especialment, cuiden dels seus familiars més grans i tenen cura dels infants i de la resta de la família. Totes aquestes tasques són imprescindibles pel manteniment de la vida però pràcticament no tenen reconeixement social ni es valora la seva importància.

De fet, fins i tot la terminologia de les estadístiques fa evident aquesta manca de reconeixement ja que, aquelles persones es dediquen principalment al treball reproductiu i de cura i no estan en el mercat de treball són classificades com “inactives”; a més, les dones grans que han destinat la seva vida a la cura dels altres reben una pensió que s’anomena “no contributiva”, tot fent explícit la manca d’importància que se li atorga a la seva contribució al benestar social i psicològic de la ciutadania.

En aquest sentit, s’ha d’assenyalar que les dones grans, aquelles que tenen 65 i més anys continuen dedicant molt de temps a la cura dels altres i al treball domèstic ja que destinen un promig de 5 hores i 10 minuts. La diferència amb els homes grans és considerable, tot i que s’ha de posar en relleu que els homes de 65 i més anys són els que més temps dediquen al treball domèstic i de cura (2 hores i 45 minuts).

Aquest elevat número d’hores que actualment dedicant les dones grans al treball domèstic i de cura posa en evidencia quines estratègies estan realitzant actualment les famílies per poder compaginar el temps de treball remunerat amb el temps de reproducció i cura. Evidencia també com les famílies utilitzen les xarxes familiars extenses per solucionar els problemes d’incompatibilitat entre el temps remunerat i el temps de cura. La pèrdua de confiabilitat en la jornada laboral ha fet encara més imprescindible l’ajuda de les àvies en la vida quotidiana de tal forma que aquestes han passat a tenir un paper central per compaginar la vida laboral amb la familiar.

Tot aquest fenomen evidència també un altre element que senyala altres tipus de desigualtats com són les desigualtats generades pel fet de tenir o no tenir xarxa social de recolzament. Així doncs, les famílies que pràcticament no tenen una xarxa social (especialment familiar) de recolzament i que no tenen recursos econòmics per anar a buscar al mercat algun servei que els permeti compaginar els temps de treball remunerat i de reproducció i cura, són aquestes famílies aquelles que viuen en pitjors condicions. Especialment les dones.

Segons l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya realitzada per l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB) de 2006, hi havia moltes més dones que valoraven negativament el seu estat de salut que no pas homes. Concretament, el 23,4% de les dones enquestades senyalaven que se sentien regular, front el 18,4% dels homes que declaraven aquesta situació. La diferència es duplicava en relació a les dones que senyalaven que el seu estat de salut era molt dolent, un 9,8%, mentre que només declaraven aquesta situació un 4,3% dels homes enquestats
Així doncs, les desigualtats en els usos del temps es reprodueixen en altres tipus de desigualtats i tenen greus conseqüències en la salut, especialment de les dones, grans, adultes o joves, ja que són les principals gestores del temps per tal de garantir el benestar de la seva família i d’elles.

Malauradament existeixen dos processos que cada cop són més incompatibles. En primer lloc la centralitat del temps de treball remunerat i l’exigència del mercat de ser treballadores i treballadors altament disponibles, en qualsevol moment i en qualsevol lloc. D’altra banda, el procés d’envelliment de la població que fa que cada cop hi hagi més població gran que, en algun moment de la seva vida, passa a ser depenent i requereix d’atenció i cura de la qual principalment s’estan ocupant les dones, siguin dones grans o filles. Si les càrregues familiars augmenten considerablement, d’una banda, i també s’incrementen les exigències de ser treballadors/es flexibles i disponibles les 24 hores del dia, l’interrogant s’obre, especialment en relació a les noves estratègies que hauran d’utilitzar les famílies, especialment les dones, per intentar adequar aquests temps a les necessitats d’uns i altres.

Bibliografia utilitzada
TORNS, Teresa (2008): “Tiempos de trabajo, tiempos de vida”, Gaceta Sindical: Reflexión t Debate, núm. 10. Pp. 253-274.
CARRASQUER, Pilar (2005):”El temps: masculí i plural. Apunts sobre la temporalitat sexuada de la vida quotidiana i la problemàtica de la conciliació”, Revista Àmbits.

Les polítiques en contra de la violència masclista a reflexió

El passat 25 de novembre, dia en contra de la violència masclista, es va tornar a posar en evidència les vergonyes d’una societat que es presenta com a igualitària entre dones i homes. Les diferents formes d’expressió d’aquest tipus de violència (la física, la psicològica, la social, etc) mostren com encara perduren relacions de dominació d’uns respecte a unes altres.
No fa gaire que les agressions a les dones en el seu àmbit familiar es van començar a assumir com un problema. Fa uns quinze anys es percebia com normal i les dones que ho denunciaven eren vistes com culpables del comportament de la seva parella i no com a víctimes.
Durant aquests anys les diferents organitzacions de dones han aconseguit que sigui considerat un problema col•lectiu i s’ha augmentar el número de recursos adreçats a les dones que pateixen o han patit maltractaments. No obstant això, pràcticament són inexistents les dades per conèixer si aquests recursos són veritablement suficients i adequats per a les dones víctimes; és a dir, si aquests ajuden a les dones que han denunciat a refer la seva vida en les millors condicions possibles; en cas que no fos així estarien davant d’un doble maltractament, el primer executat per la seva parella, i el segon per les institucions que fomenten que es denunciïn el casos però que deixen desprotegides a les dones. Per tant, el fet de desconèixer si els recursos són suficients o no és preocupant perquè pot provocar l’efecte contrari del que es pretén.
Un altre element a tenir en compte són les escasses dades que hi ha sobre les dones que han denunciat. Només el Observatorio contra la violencia doméstica y de género del Consejo General del Poder Judicial proporciona dades fiables, però poc sistematitzades i periòdiques.
D’un element que pràcticament no s’ha parlat és de la violència masclista que pateixen les dones immigrades. Segons dades del Observatorio, al 2008 han haver 4.189 ordres de protecció (OP) per a dones catalanes i 2.850 adreçades a dones amb nacionalitat estrangera residents a Catalunya. Això significa que, de cada 1.000 dones catalanes 1,3 tenien una OP, mentre que per cada 1.000 dones amb nacionalitat estrangera residents a Catalunya, 5,1 en tenien una.
Aquestes xifres posen en evidència la necessitat de desenvolupar polítiques específiques adreçades a aquestes dones i es posa l’interrogant sobre la situació que poden estar passant aquelles dones que, havent-hi denunciat o no, estan al país en una situació irregular. La total desprotecció que pateixen les dones nouvingudes en situació irregular és extrema ja que per sobre de la legislació sobre violència masclista està la llei d’estrangeria.
Així, qualsevol dona en situació irregular que denunciï un cas de maltractament surt de la comissaria amb una ordre d’expulsió que s’executarà o no depenen de la resolució judicial. Per tant, davant del perill de veure’s expulsada, qui va a denunciar? Així doncs, no podem construir un discurs públic demanat i fomentant que les dones maltractades denunciïn sense tenir garantits els mecanismes per habilitar que aquestes dones puguin sortir endavant. Només demano una mica de reflexió sobre les actuacions que s’estan realitzant ja que la coherència entre allò que es diu i allò que es fa és en aquest tema qüestió de vida o mort.

Falta soldado, razón aquí

Ja fa nou anys que van eliminar el servei militar obligatori, després de dècades i dècades de lluita del moviment d’objectors. Al 2000 s’acabava el reclutament forçós i s’iniciava el procés d’institucionalització d’un exèrcit impregnat de la cultura franquista.

El procés d’institucionalització de les forces armades es va veure dificultat per la falta de “vocacions” que va fer que al 2002 el govern del PP donés llum verda a l’entrada a l’exèrcit de persones sense nacionalitat espanyola. Però aquestes han de procedir de països amb “vincles històrics, culturals i lingüístics”, segons la “Ley de tropa y Marinería”. Això a la pràctica significa que només permeten l’entrada de persones llatinoamericanes, i es passa per alt el passat àrab de la península.

D’altra banda, actualment el ministeri de defensa ha encetat una campanya per recaptar nous i noves reclutes per les seves files i per presentar l’exèrcit com una professió de futur i, fins i tot, amb funcions humanitàries sense cap tipus de perill, visió molt apartada de la realitat.

A més a més dels anuncis a la radio i a la televisió, ara han optat per anar in situ als barris per reclutar noves víctimes. Barris amb una morfologia social determinada, precisament on està afectant més la crisi i on la taxa d’atur, especialment la de la gent (nou)vinguda, és molt preocupant. Així els vaig veure l’altre dia a un barri obrer amb una elevada presència de gent (nou)vinguda que actualment s’està quedant sense feina i veu perillar el seu permís de residència si no troba un treball quan hagi de renovar els papers; unes persones amb càrregues familiars, ja sigui aquí o en el seu país d’origen.

La meva pregunta és si aquesta furgoneta de l’exèrcit que visita els barris obrers, també ha fet un vol per Pedralbes o pel barri de la ministra Carme Chacón; hem pregunto, amb ironia, si ha anat a la porta dels col·legis privats que hi ha en les zones benestants perquè, s’ha de dir, ells també tenen dret a participar de les forces armades i humanitàries, i se’ls ha de tenir en compte, no?

Paradoxalment aquesta furgoneta de l’exèrcit va aterrar en un barri que es troba molt a prop de la Casa de la Reconciliació, espai simbòlic ja que, als setanta i sota la dictadura franquista, va donar acollida als primers objectors de consciència que, contra la llei vigent, es van negar a fer el servei militar i van organitzar un servei paral·lel d’ajuda a la comunitat.

El Día de las Trabajadoras y Trabajadores

En la manifestación del 1 de mayo de este año se han podido observar varios elementos que reflejan claramente la situación actual. En primer lugar, el drama que vive la clase obrera con la amenaza de cierre de algunas empresas como por ejemplo Inoxcrom o Trident en El Prat de Llobregat. En este último caso, la empresa amenaza con irse a Polonia y los trabajadores asisten impotentes ya que parece ser que no hay mecanismos para obligar a que la empresa se quede. Si comparamos la facilidad con la que cuentan las empresas para deslocalizarse y moverse por el mundo como y cuando les plazca, con la tremenda burocracia y elevado coste que tienen que pagar las personas que han inmigrado, resulta aun más evidente que el capital siempre se sale con la suya.

Por otro lado, también se manifestó el drama que viven las trabajadoras y los trabajadores que inmigraron a nuestro país y que ahora se encuentran sin trabajo. Según un informe de la Fundación Jaume Bofill, la tasa de paro ha pasado de 11,3% a finales del 2007, a un 30,5%. Esta cifra casi duplica la tasa de paro de la población autóctona que se sitúa en Cataluña en un 16,6%.
Así pues, las personas que inmigraron, no solo tienen más paro que las autóctonas, sino que el drama se agrava si tenemos en cuenta que estas personas necesitan estar trabajando para poder renovar los papeles y no quedar en situación ilegal.

Recordemos que según nuestra legislación, cuando pasan a ser ilegales ya no hay forma de poderlos legalizar sino es volviendo al país de origen y empezando de nuevo, perdiendo de esta manera la antigüedad necesaria para poder obtener la nacionalidad. Evidentemente, el resultado no es el que espera la ley sino el aumento de personas sin papeles que se encuentra obligada a vivir en semiclandestinidad y a trabajar en el sector informal, perdiendo derechos y empobreciéndose cada vez más.

Finalmente, también se pudo observar en la manifestación la presencia de colectivos que brillaban por su ausencia en años pasados. La proximidad de las elecciones europeas o la credibilidad herida de las organizaciones sindicales mayoritarias, hizo salir a la calle al colectivo de funcionarios y trabajadores de estas organizaciones. Esperemos que a parte de recordar nostálgicos momentos del pasado, también hagan un humilde acto de reflexión (no cuesta tanto, en serio), y analicen en qué situación están ahora, qué intereses defienden y, sobre todo, qué valores e ideología. Esperemos que el espíritu del 1 de mayo les haya impregnado un poquito.

Millora de barris, oportunitat perduda?

Aquest és un any decisiu per avaluar una de les polítiques progressistes més importants desenvolupades pel primer govern “no-conservador” des de la restauració de la Generalitat (1980). L’aprovació de la Llei de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial (2004) va posar sobre la taula l’existència de barris amb greus problemes socials i urbanístics que necessitaven de la intervenció pública.

Amb la llei s’assumia una situació que des de feia anys s’intentava ocultar o obviar i s’iniciava una línia d’ajuts econòmics per recolzar plans integrals que intentarien eradicar aquesta situació durant els quatre anys de desenvolupament.

La llei incidia en la idea de que les millores urbanístiques havien d’anar lligades a programes socials d’inserció social i laboral, de foment de la igualtat, de l’associacionisme i de la participació. Era una llei que obligava als ajuntaments a comprometre’s, tant econòmicament (havien de finançar el 50% del pla integral) com social, havien d’especificar les actuacions, havien de comptar amb la participació ciutadana i havien de constituir comissions de seguiment i avaluació del desenvolupament del pla.

urant el 2009 ja podrem avaluar els resultats de la primera convocatòria d’ajuts que el programa de barris va concedir. Es podrà observar quina incidència han tingut els plans integrals a la ciutat de Badalona i Santa Coloma de Gramenet amb la Serra d’en Mena, al centre històric de Balaguer, al barri de Roquetes de Barcelona, a Lleida amb la Mariola, a Salt, a Manlleu amb el barri de l’Erm, a Olot (nucli antic), a Reus (barri del Carme), Terrassa (Ca n’Anglada) i L’Hospitalet amb els barris de Collblanc i la Torrassa.

Podrem avaluar si realment s’han desenvolupat amb rigor els plans integrals finançats i si aquests han complert amb els objectius que establerts. Podrem contrastar alguns dels neguits que hi ha sobre el desenvolupament dels plans; respecte a la fàcil aplicació de les millores urbanístiques i la manca de projectes socials innovadors que fomentin realment la millora de la qualitat de vida i la cohesió social; sobre si veritablement s’ha fomentat la participació; i, especialment, podrem comprovar si les comissions de seguiment i avaluació constituïdes han avaluat realment els plans. Lògicament tenim dubtes ja que avaluar, posar sobre la taula els defectes, assumir els errors, ser transparents i difondre la informació no és allò característic de les nostres administracions públiques. Estarem a l’aguait.

La febre del totxo no deixa L’H

Sembla ser que les agressions al territori són immunes a la crisi, especialment a L’Hospitalet. La ciutadania hospitalenca pensava que ja no quedava més espai on edificar després de la pèrdua de terrenys públics amb el projecte Porta Nord de L’H, on es va perdre l’oportunitat d’esponjar els barris densament poblats de Pubilla Casas i la Florida; o també després de la transformació de la Gran Via des de la Plaça d’Ildefons Cerdà fins a la plaça Europa. Anàvem molt equivocats...

La 2a fase de transformació de la Gran Via comença a veure la llum en forma d’avantprojecte d’ordenació presentat per l’ADU (Agencia de Desenvolupament Urbà de L’Hospitalet) el passat mes d’octubre. En aquest avantprojecte es proposa la transformació de la zona de la Marina, ubicada al nus del Llobregat, entre l’Hospital de Bellvitge i el Prat de Ll. Aquest espai aproximadament té 46 hectàrees i és zona agrícola (no urbanitzable); actualment hi ha una central de FECSA-ENDESA i es troben les masies de Cal Ferrer, Cal Trabal i Cal Masover Nou.

La proposta de l’ADU consisteix en crear el Parc de la Marina, ocupant menys de la meitat de la zona i, amb la resta, modificar l’ús del sòl i edificar 8 torres d’oficines de 14 plantes, un hotel, un concessionari de BMW i un edifici de 5 plantes encara sense definir. No és perdrà sòl no urbanitzable perquè es fa un intercanvi d’usos de sòl amb el Prat de Llobregat; aquest intercanvia sòl urbanitzable per sòl no urbanitzable que el situarà en un altre lloc dins del seu territori.

La conseqüència evident per la ciutadania de L’Hospitalet és la pèrdua de terreny agrícola i l’augment de la densitat de la ciutat, cosa que ja pensàvem impossible de superar. Així que a la filera d’edificis del barri de Bellvitge es prolongarà una mica més, fent cada cop més difusos els límits amb la ciutat veïna.

Justament al costat El Prat de Llobregat té previst desenvolupar l’Eixample Nord (180 hectàrees), una transformació urbanística que inclou l'execució de grans infraestructures com el soterrament de la Gran Via, la prolongació de les línies de metro, la línia de ferrocarril del TAV i la seva futura estació intermodal. Es preveuen 2.400 habitatges i hi haurà activitat terciària, comercial i hotelera.

Veiem doncs, com de mica en mica es va perdent el model característic de ciutat europea, una ciutat compacta, amb uns centres i uns límits marcats i mínimament sostenible. És més, es va agafant allò pitjor dels tots dos models de ciutat, el compacte i el difús. Del primer model s’assumeix l’augment de la densitat de la població fet que, val a dir, fa més rentable qualsevol equipament o servei públic però, arribat a l’extrem no hi ha servei que no es saturi.

Respecte al model de ciutat difusa, s’assumeix la ciutat sense límits, una prolongació interminable d’edificis molt insostenible ja que, per exemple, la xarxa de transport públic és ineficient i dubto molt que les noves connexions projectades siguin eficients, sobretot perquè es van planificar a partir de la població actual i no de la futura. Estem eixamplant els límits de la nostra ciutat al mateix temps que augmentem irracionalment la densitat de les nostres poblacions.

Tot això sacrificant l’última zona agrícola de L’Hospitalet, una ciutat que en un moment determinat arribava fins al mar però que va anar cedint terreny. Una ciutat incapaç de vertebrar-se en sí mateixa ni de veure’s a sí mateixa. D’aquí la incomunicació entre els diferents barris que la composen, la incapacitat de crear connexions on el veïnat pugui caminar o anar en bicicleta des d’un barri a un altre (feu la prova intentant anar caminant o en bicicleta des del barri de Pubilla Cases fins al Centre).

Veure en un plànol un espai en blanc i pensar què es pot ficar allà que sigui rentable és, més o menys senzill. La dificultat es troba en anar més enllà, en veure la ciutat com un conjunt i determinar juntament amb la ciutadania quin és el tipus de ciutat que volem.

Fem memòria i recordem que quan es va plantejar la 1a fase de transformació de la Gran Via el projecte es va justificar tot senyalant que els beneficis anirien cap als barris més desfavorits de la ciutat. Actualment veiem com no hi ha cap tipus d’intervenció pública que paralitzi el procés de deteriorament en que es veuen immersos aquests barris (La Florida o Pubilla Casas són exemples evidents), tot i que fins i tot estant reben les ajudes del Programa de Barris de la Generalitat.

Així doncs, aquesta nova operació urbanística amb la qual perdem l’última zona agrícola, no es pot vendre a la ciutadania com es va justificar l’anterior. Si no són innovadors alhora de proposar transformacions urbanístiques a la ciutat, ho hauran de ser ara per justificar una operació que no té cap ni peus.

Per a més informació

Associació de Veïns de Bellvitge

Plataforma per a la conservació de la zona agrícola de L'Hospitalet i contra l'especulació immobiliària

La directiva de la vergonya

Les noves tecnologies de la informació i comunicació han reduït enormement les distàncies entre uns i altres. Podem conèixer diferents realitats i problemàtiques i detectar fàcilment quines han estat les seves possibles causes i conseqüències. Podem veure les repercussions en d’altres parts del món de viure com vivim a les societats de la OCDE.

El fet de poder veure amb més claredat les desigualtats generades pel sistema capitalista, la pobresa d’uns països front l’abundància d’altres o les bosses cada cop més gran de marginats en les societats “desenvolupades” front els clubs selectes i cada cop més minoritaris i rics, tot això, la clara evidència de la irracionalitat evidenciada gràcies a les TIC hauria de remoure consciències.

Malgrat tot això, es produeix l’efecte contrari. Quan més evident és la crueltat del sistema i el seu caràcter autodestructiu, més es justifica i més raonables semblen ser els discursos dels nostres governants. Cas paradigmàtic és l’aprovació per part del Parlament Europeu de la Directiva del Retorn d’Immigrants.

Aquesta va ser aprovada amb la conformitat de tots els ministres d’interior de la UE i serà aprofitada pels països europeus per retallar encara més els drets de les persones immigrades il·legals ja que, abans del 2010, els països hauran d’adequar la seva normativa a la directiva europea. Aquesta estableix allò que denominen “retorn voluntari” que, en un llenguatge completament orwelià, significa reduir a mínims el tracte a les persones immigrades que són il·legals.

Les reaccions no s’han fet esperar i organitzacions no governamentals ja han alertat sobre el retrocés que significa aquesta directiva per als drets humans; especialment perquè identifica als immigrants com proscrits i no garanteix un tracte digne. Amb aquesta directiva Europa es percep com una víctima innocent i no com a culpable. Potser s’hagués promogut un creixement en base a l’explotació de recursos d’altres parts del món, la desintegració de societats i la promoció de govern fonamentalistes en alguns llocs o titelles en d’altres, potser, si aquests països no haguessin estat intervinguts ni manipulats directament o indirecta per les societats “avançades”, potser, ara seria una altra historia.

Sembla ser que ara l’únic recurs que pensen que tenen els governs europeus és donar llàstima, dir que és inviable tanta immigració i tractar a les persones il·legals com a criminals de guerra. Es fa del tot evident que el somni d’algunes esquerres de veure una Europa social i més justa es devaneix per complet i deixa entreveure la seva veritable cara, una Europa neoliberal sense cap tipus de vergonya.

Dones i la xarxa

La implantació de les noves tecnologies en la nostra vida quotidiana, en la feina, en la relació amb els altres, ha estat un procés molt ràpid. Alguns parlen de revolució tecnològica ja que aquest canvi tecnològic està modificant les formes de relacionar-se i comunicar-se i, per tant, les formes de percebre i entendre el món.
Així com va passar amb la introducció de la màquina de vapor, del ferro, de l’electricitat o el petroli, les TIC han implicat profunds canvis en el treball, en les relacions i comunicacions, tot transformant allò que enteníem com esfera pública. Un espai on històricament la presència de les dones ha estat vedada o obviada. Precisament una de les principals lluites del moviment feminista ha estat i és estar a la vida pública, normalitzar la presència de les dones en allò públic. La reformulació d’aquest espai degut a la introducció de les TIC, obre noves oportunitats per aconseguir majors quotes d’igualtat.
Val a dir que el jovent actual és la primera generació que ha nascut en la societat de la informació. Per les joves d’avui en dia, utilitzar les noves tecnologies de la informació és com respirar o menjar, són accions imprescindibles per sobreviure, relacionar-se i comunicar-se. Elles es mouen a la xarxa amb total llibertat i basant-se en relacions horitzontals. Assumeixen amb plena normalitat les relacions igualitàries que creen a la xarxa, on poden opinar, expressar-se i actuar sense percebre cap tipus d’obstacle o condicionament pel seu gènere.
Aquestes relacions igualitàries són percebudes per les dones més grans com espais de llibertat conquistats, per les joves són un fet, una realitat, per elles no pot ser d’una altra manera. Aquesta normalitat és veritablement una conquesta per al moviment de les dones ja que consolida aquest pas endavant.
En aquest sentit s’ha de posar en relleu la fractura entre el moviment feminista tradicional i les joves. La majoria de les activistes feministes reconeixen la rellevància de les TIC i la importància de ficar-se en la xarxa, de crear espais i fer-se visibles a internet. De fet s’estan realitzat diverses actuacions per inserir a les dones en les TIC com ara els projectes que realitza Dones en Xarxa. De l’altra banda, les dones joves no fan aquesta reflexió perquè ja estan inserides a la xarxa, van néixer en la societat del coneixement, formen part de la xarxa, sense ni tant sols adonar-se.
D’aquí les diferents formes de pensar d’unes i de les altres i els interrogants de com relacionar-les. Aquest és una més de les qüestions a analitzar sobre el futur del moviment feminista, sobre la forma de vincular la lluita entre una i altra generació. Des de les sufragistes fins a l’actualitat han passat moltes coses i moltes generacions d’activistes però els objectius finals segueixen plenament vigents (l’autonomia, l’eradicació de les desigualtats...).
Això no vol dir que no es necessiti repensar la situació actual, ens el contrari. Es fa del tot imprescindible detectar les fractures, les diferències entre les generacions de dones per tal de salvar-les. Mentre que unes s’inserten a la xarxa i aprenen les noves formes de comunicació, altres ja estan a la xarxa però desconeixen en profunditat tot el que allò significa o podria significar. Donar sentit a allò que han après de forma natural, és a dir, el pas de la consciència-en-sí a consciència-per-sí és un dels principals reptes del moviment. És a dir, les dones joves s’han de sentir hereves del moviment, han de conèixer la historia per no haver de començar des del principi.
Existeixen llaços d’unió que, de mica en mica, estan donant els seus resultats, especialment en quant a les noves expressions artístiques i el món audiovisual. Un molt bon exemple de dones actives, compromeses i conscients dels canvis i de les potencialitats de la xarxa es pot veure al documental “Desxifrant el codi lela” fet pel col•lectiu donestech. En aquest parlen sobre com utilitzar les noves tecnologies com a eines, no com a fins. Obren el debat sobre la forma d’utilitzar les TIC i sobre la necessitat de dominar la tecnologia, com utilitzar-la per ser més autònomes i com evitar caure en la dependència del nou entramat corporatiu de les TIC. D’aquí una aposta clara pel programari lliure, la decisió de ser elles les creadores de l’eina, no només les usuàries. La utilització de les TIC, la creació de noves eines però, sobretot, no perdre el sentit, ser conscients en tot moment de quina és la finalitat de la tasca, quin és l’objectiu que ens proposem.

1968

L’aniversari de la revolta estudiantil de maig del 68 a França ens permet tornar a posar a l’esfera pública qüestions adormides o ignorades des de fa anys. Després de 40 anys podem dir que tenim certa perspectiva històrica per poder analitzar què va ser, en què marc es va desenvolupar i, sobretot, quina ha estat la seva repercussió en el mon actual. De fet no existeixen respostes tancades a cap d’aquestes preguntes però sí interpretacions que, si més ni menys, ens permeten recuperar elements i perspectives d’anàlisi menyspreades i tildades de desgastades o poc modernes.

Seria molt interessant conèixer la trajectòria seguida per aquells que van participar de la revolta estudiantil. D’aquelles persones que es van tancar a la universitat, que van escriure eslògans poètics als murs del barri Llatí, que van viure la liberació sexual, que van formar part de la construcció de nous valors i van veure emergir altres formes de percebre la vida, d’assimilar el mon i les relacions socials.

Uns valors i unes formes de pensar que actualment estan totalment integrades però que en aquella època van suposar un cop convuls. Es donava pas a la societat post-moderna on els valors individuals prenien força davant de valors més col·lectius. Va ser una època de liberalització davant els imperatius socials, de veure com els fills i filles de la societat francesa benestant es negaven a seguir la trajectòria que se’ls imposava socialment. Precisament de la classe social que més garantia l’ordre i l’estabilitat del sistema emergia un jovent que es negava a seguir les normes establertes i que feia sacsejar el sistema.

Paradoxalment, quaranta anys més tard, aquell jovent ha passat a ocupar les posicions de poder que sostenen el sistema. Han reinterpretat aquella mobilització o simplement l’han ignorada o han passat a veure-la com un episodi anecdòtic d’un moment rebel de les seves vides. Amb això s’evidencia la capacitat d’adaptació del sistema ja que un moment convuls i inestable va derivar en una consolidació dels pilars que el sostenen.

Amb tot i això, a l’any 1968 es van viure molts esdeveniments que han marcat l’època actual. La primavera de Praga i el seu final traumàtic va ser l’exemple més aplastant d’allò que ja no es sostenia per cap lloc. Una part de l’esquerra ja no va poder ser més incoherent amb sí mateixa; la manca d’autocrítica, la tendència a l’autoritarisme en les seves organitzacions, l’ortodòxia i el dogmatisme, la tendència a actituds messiàniques i la incapacitat d’analitzar els clarobscurs van iniciar una crisis eterna que encara continua.

De l’altra banda, l’aparició dels nous moviments socials com ara el moviment pels drets civils, el pacificista o l’ecologista, la nova empemta del moviment feminista van fer reemergir uns valors que han anat situant-se a l’esquerra. A aquests s’ha de sumar els novíssims moviments socials de la dècada dels noranta amb el moviment zapatista i alter-mundialista que han afegit una forma de veure el mon més global i realista.

D’una forma més discreta, emergeixen noves oposicions al sistema, molt allunyades de les institucions i de les estructures que tendeixen a burocratitzar-se. En aquestes la importància no només del fi sinó també dels mitjans per aconseguir-ho és cabdal, així com la democràcia interna i externa, en els fets individuals i les actuacions col·lectives. Es fa evident la necessitat d’anàlisi complexos que impliquin a la ciutadania, no només als grans gurus o als pseudo-intelectuals orgànics que han de ser la vanguardia dels moviments, segons antics apòstols que van crear la seva religió. De mica en mica, aprenem dels esdeveniment convulsos de la nostra historia perquè ajuden a l’autocrítica, tot i no haver viscut al 68 l’herència és evident.

Els barris oblidats

Actualment surten a la premsa moltes notícies sobre transformacions urbanístiques que canviaran les nostres ciutats. Apareixen maquetes d’edificis de “reconeguts” arquitectes , carrers de disseny on hi ha caminant figures masculines amb corbata i maletí, amb rostres pàl·lids i dones amb infants també ben blancs i macos.

Reformen un carrer i el fan peatonal i ja tenen l’obra què publicitaran durant tot l’any. Recordo fa uns anys quan a L’Hospitalet van ampliar la Rambla Marina i la van connectar amb la Rambla Just Oliveres. Van posar cartells a totes les faroles del nou trajecte, anunciant l’ampliació, com si l’obra mateixa no fos evident; era clar que l’estúpid del vianant que passejava pel nou recorregut no s’adonaria (o l’estúpid era qui feia publicitat d’allò més evident).

Així els mitjans de comunicació acaben omplint pàgines i minuts donant notícies d’aquest tipus, fent, en resum, publicitat d’operacions urbanístiques, sense qüestionar-se pas la seva utilitat, l’adequació amb l’entorn i coherència amb el teixit comercial, econòmic i especialment el social.

Mentre que es sobredimensionen unes actuacions, acaben ignorant-se d’altres. Els silencis són també ben significatius en aquest aspecte.

Mentre es publicita a L’Hospitalet la Gran Via, el districte econòmic o el soterrament de les vies del tren, es deixa de banda la situació actual dels barris més pauperitzats de la ciutat. De fet, a un reportatge a El País (26/11/2007) sortia un mapa de la ciutat on posaven tots els barris menys la Florida i Pubilla Cases.

Precisament aquests barris és on es condensa més població. A Pubilla Cases hi ha 47.552 habitants per quilòmetre quadrat i a la Florida 75.081 aproximadament. Són barris amb elevades taxes d’envelliment de la població i on existeix molt fracàs escolar (prop del 24% de la població no té cap estudi). A més a més, com als seus orígens, són receptors d’immigració (més del 30% de població estrangera) i la integració i la convivència són reptes que encara no s’han d’afrontat de manera clara.

Tot i estar dintre del programa de la Llei de Barris, el sentiment general que es viu dia a dia és d’un gran oblit. Actualment els projectes per millorar aquests dos barris se situen a les parts fronteres i no existeix una actuació decidida en els nuclis més problemàtics i conflictius del barri. Si parlem dels projectes socials veurem que és una part obscura i desconeguda. Aquests barris ja no formen part de la ciutat, no estan dintre dels macro-projectes que, en teoria, impulsen la ciutat. Encara que, des de fa anys, es diu que els beneficis d’aquests aniran cap a les zones amb més problemes de la ciutat. Però com els silencis també tenen significats, aquest oblit únicament manifesta la incapacitat de tothom per dignificar la Florida i Pubilla Cases, com tants d’altres barris esborrats del mapa.

La memoria de los olvidados

Estos días deberíamos asistir alegremente a la recomposición de la dignidad de aquellas personas que padecieron una guerra civil y asistieron al desgarro entre un bando y otro, una fractura que sigue impregnando cualquier ámbito de nuestra vida, aunque algunos la ignoren o infravaloren.

La aprobación de la ley de memoria histórica y el Memorial Democrático por parte de la Generalitat de Catalunya nos debería llenar de gozo y deberíamos mirarnos a la cara con orgullo de que los olvidados por fin se vean reconocidos. Sin embargo, yo no soy capaz de mirar a algunas de las personas que aún viven y resisten y decirles que lo hemos conseguido. Les podré susurrar al oído que se ha intentado, que la injusticia era tan ostentosa, que la emergencia de los postfranquistas amenazaba tan grabe que algo han tenido que hacer. Pero jamás les diré que lo hemos conseguido, que ya no seles va a considerar bandidos en las sentencias franquistas, puesto que persistirán después de la ley. Después de la ley continuarán diciendo con boca pequeña que fueron las víctimas de una guerra y luego de una dictadura que les condenó de por vida, incluso después de la muerte del fascista provinciano.

Tampoco les podré decir que se está recuperando la historia de todos, que se les está reconociendo a todos por igual. La recuperación de los proscritos de los proscritos sigue estando silenciada: las anarquistas, las poumistas o cualquier rama política que hoy no tenga representación institucional sigue oculta, las víctimas que no tuvieron implicación política alguna, que eran hijos o nietas, sobrinos o tíos y padecieron la justicia vestida de sotana y con la cruz a cuestas.

Y mientras asistimos al espectáculo, a los honores descafeinados, sin recordar lo que implicó la II República, el golpe militar y el estallido de la guerra. Sin explicar por qué el mundo entero miraba con ojos grandes y pupilas dilatadas lo que estaba sucediendo en España. Cómo los pilares del poder más establecido tambalearon y, temiendo que los que nunca habían gozado de poder alguno, los que pasaban hambre y muchos sacrificios tomaran el poder. De ahí las intervenciones internacionales, de ahí que cuando acabara la II Guerra Mundial no quisieran intervenir las “fuerzas liberadoras”, de ahí la muerte de muchos maquis en las montañas, de ahí la muerte involuntaria de muchos cuadros políticos que, inducidos por cabecillas con las manos ensangrentadas, permitieron su exterminio, de ahí tantas y tantas cosas que es imposible relatar aquí ahora.

Por eso el regusto amargo de unas leyes y de unos actos de homenaje que dejan de lado las simbologías republicanas como si fuera algo anquilosado. Unos símbolos que ocultan, argumentando que si se eliminan los franquistas también se debe hacer lo mismo son los republicanos. Ponen al mismo nivel una cosa y otra y, lo más indigno, nadie les increpa ni les censura. Así van saliendo de sus jaulas y búnkeres los animales que hace unos años decidieron ocultarse, salen y gritan fuerte, más fuerte de tal forma que el reclamo de justicia se ve acallado. Y mientras, las instituciones democráticas buscan falsos consensos con antiguos portadores de la cruz gamada, descafeínan la legislación y organizan actos de recuperación de la memoria histórica refiriéndose a nuestro pasado como si de un desastre natural se tratase. Como de algo que no tuvo causas ni consecuencias, como si no las tuviera hoy en día, como si nada de lo que está pasando existiera. Y esas diferentes formas de entender la educación, y las diferentes formas de entender qué es España, que existen diferentes culturas y el tema de la religión, como si todo eso no existiera. Todo es producto de nuestra imaginación, lo que pasa es que, a veces, nuestra imaginación genera monstruos… será eso

El laberinto de la participación

La acción de implicarse en lo público, hacer política en su sentido más puro, intentando cambiar la realidad en la medida de lo posible, puede adoptar infinidad de formas. Todas ellas se definen a partir de la relación y proximidad con respecto a las instituciones públicas (ayuntamientos, diputaciones, etc.).

Unos optan por desarrollarse mediante formas autogestionadas que evitan, en la medida de lo posible, tener algún tipo de relación con los agentes de lo público. Otras crean colectivos o grupos que se relacionan, en diferentes grados, con la administración pública ya sea para pedir un espacio y desarrollar una actividad, para colaborar en alguna acción o para plantear un proyecto y pedir una subvención y desarrollarlo. Finalmente, existen otras personas que deciden crear o implicarse en organizaciones más corporativas, más institucionalizadas y profesionalizadas, cuya relación con el ente público es más directa y afín, ya sea porque comparten un lenguaje propio, unas formas o unos intereses comunes.

Estas formas son las que se observan en una democracia liberal como la nuestra, en donde se garantiza un marco mínimo de libertad para la asociación y expresión de las ideas y acciones. Es en referencia a este marco en donde se sitúa el discurso institucional de la participación. Un discurso que han ido utilizando los gestores de lo público hasta hacer de la palabra algo banal y sin sentido.

Esto se evidencia claramente si observamos los mecanismos para fomentar y apoyar el asociacionismo, por un lado, y para crear órganos locales de participación, por otro. El primero se estructura mediante el sistema de subvenciones que exige a las asociaciones interesadas presentar un proyecto para realizar una actividad con un determinado presupuesto. Hasta aquí el proceso lógico y normal, aunque ya se vislumbran ciertas dificultades puesto que no nacemos con un conocimiento intrínseco sobre cómo hacer un proyecto y presupuestarlo. Luego se encuentran las tramas burocráticas como los meses que pasan hasta conocer la resolución y el presupuesto real con el que se debe de contar y los meses que luego pasan para poder recibir el dinero acordado e iniciar el proyecto. Éste debe ser justificado un tiempo más tarde en su totalidad lo que, en la práctica, significa que se deben hacer las cosas deprisa y corriendo, endeudándose los interesados, dejando un regusto amargo en el camino.

Claro está que este no es el procedimiento que padecen muchas de las asociaciones puesto que algunas de ellas, aquellas con más recursos y profesionalizadas, tienen la maquinaria suficiente como para iniciar un proyecto antes de conocer la subvención y sufragar los gastos antes de recibir el dinero asignado. Otras inevitablemente se ven forzadas a hacer contorsionismo para salir a flote. Así que lejos de fomentar el asociacionismo y el desarrollo de actividad ciudadana, lo que verdaderamente obligan es a moverse en la cuerda floja, sin saber si caerán o no al vacio.

Claro está que existen iniciativas tanto asociativas como de la administración para reducir el desgaste que produce la burocracia. Los hoteles de entidades, los centros de recursos son un ejemplo. Lamentablemente brillan por su ausencia y en contadas ocasiones tienen un funcionamiento eficiente que ayude a las asociaciones a llevar a cabo sus objetivos comunitarios.

Estas iniciativas dependen inevitablemente de una verdadera voluntad política. De la concienciación de la importancia de mantener el tejido asociativo, de enriquecerlo y de aumentar su calidad. De hecho, en la conocida como ley de barrios se valoraba este aspecto como uno de los elementos para mejorar la vida en unos barrios que están muy deteriorados y degradados. Se valoraba que los planes de reforma de dichos barrios fueran integrales que, además de las actuaciones urbanísticas, existieran proyectos sociales que incentivara la vida comunitaria. Pero si existía esta voluntad inicial, la ejecución local de los planes integrales era otra historia.

De esta manera, las transformaciones urbanísticas se han ido realizando a lo largo de las primeras fases de aplicación del plan, pero los proyectos sociales se han justificado con actuaciones que ya se realizaban o con actividades poco elaboradas cuyo principal objetivo no era generar vida asociativa sino cumplir con los compromisos adquiridos.

La burocracia y los mecanismos para fomentar el asociacionismo tienen una dinámica perversa, tan perversa que lejos de ayudar muchas veces desincentivan el compromiso ciudadano con lo público y niebla los objetivos fundacionales de muchas asociaciones. También deja en manos de la suerte que muchas actividades se puedan realizar y se pueda regenerar el tejido asociativo puesto que si no existe voluntad política y si la burocracia amenaza el acceso a lo público se convierte en una aventura en donde, muchas veces, no ganan los buenos.

Víctimes dels mitjans

Amb aquest títol algú podria preguntar-se si és que els mitjans de comunicació de massa (MCM) han passat a formar part d’una cèl·lula terrorista que actua indiscriminadament contra la població. Tot i que ho sembli, no actuen indiscriminadament ja que sempre són les mateixes víctimes. I no són terroristes, encara que formin part d’una organització amb uns determinats interessos econòmics i polítics (“dime quién te paga y te diré quién eres...”).

Podem definir les víctimes dels MCM en dos vessant. D’una banda, són aquells col·lectius que pels mitjans no existeixen, que mai surten en els diaris de gran tirada, que no són percebuts com interlocutors vàlids i que, per tant, no tenen veu en aquesta dimensió mediàtica. D’altra banda, són aquells col·lectius que, tot i ser obviats la gran majoria de vegades, quan apareixen als mitjans és amb una imatge tant distorsionada de la realitat que la desinformació acaba sent la conseqüència més evident.

El col·lectiu de la gent gran és il·lustrador d’aquesta situació. Surten de forma esporàdica a la televisió o a la ràdio i són pràcticament inexistents als diaris. Les notícies que es consideren d’interès general i que publiquen els mitjans sobre la gent gran sempre les trobareu a la secció de societat o necrològiques dels diaris, sempre seran crims o casos de maltractament en geriàtrics. La imatge que en transmeten és de persones desvalgudes, dependents que ja no tenen res a dir. És com si passats els seixanta anys perdessin la condició de ciutadans i ciutadanes actives, com si ja no tinguessin res a dir i només poguessin cuidar o ser cuidats o anar-se’n a fer excursions.

Les dones són també víctimes dels mitjans. La majoria de vegades son obviades i desapareixen de l’imaginari mediàtic. Un exemple és el cas que senyalava la revista de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (núm. 28) d’un programa estiuenc que s’havia emès a la televisió pública la 2. En Cabezas de serie del deporte es feia memòria de les persones destacades en diferents esports al llarg dels anys. Però, quina casualitat, entre els grans personatges només hi havia homes, oblidant-se d’una tal Conxita Martínez o Arantxa Sanchez Vicario, entre d’altres.

El fet de que col·lectius com la gent gran, les dones o fins i tot els joves siguin maltractats pels MCM respon a diversos elements. Tal i com senyala la periodista Marta Corcoy, els MCM només es fixen en aquells esdeveniments que succeeixen en les diferents esferes de poder. Per als mitjans només allò es considerat com a notícia. D’aquí la seva incapacitat manifesta de tractar notícies que no poden ocultar però que no pertanyen a les esferes de poder. D’aquí el recurs més fàcil que és basar-se en estereotips i visions retrògrades que alimenten imatges molt distorsionades d’una realitat molt més complexa i enriquidora de la que ells transmeten.

Però com sempre, al final del túnel hi ha una llum: els mitjans de comunicació locals i els mitjans alternatius. Aquests són recursos per tal de que el periodisme recuperi la seva dignitat i sigui conscient de la seva funció social. Malgrat això, hem de ser conscients que sempre es troben en perill de contagiar-se de certes dinàmiques i actituds dels MCM com ara l’apropament als ens de poder, a una visió única i imperant, a la publicitat presentada com a noticia, a la manca de contrastació de les fonts d’informació, a la falta d’un periodisme d’investigació, etc... Tots aquells perills hi són i s’han de tenir en compte per tal de que en aquests mitjans no tornin a sortir les víctimes de sempre.